illencs.com

Fotos

Ahir a la nit va tenir lloc a Maó el ball de foc de les festes de la Mare de Gràcia 2008. això va succeir just acabat el pregó de Festes i van ser els arribats des de l’ infern els que van tancar de la manera més espectacular una nit plena de emocions.

El relat el començarem en el moment en que des  de els balcons de l’ ajuntament encara es sentien les notes de l’ “Es Mahón”, entonades per l’ alcalde de la ciutat i el baríton Lluís Sintes, pregoner d’ enguany, i amb els membres de la Colla de Diables de Maó derrera la parròquia a punt per fer el salt a la plaça.

Va ser a la senyal del cap de colla quan la processó de dimonis va fer la sortida a la Plaça constitució. Els primer en fer-ho va ser l’ abanderat, seguit d’ alguns dimonis amb bengales, la resta de l’ exercit de l’ infern amb les seves maces i ja tancant, el grup de timbalers, fent sonar els seus instruments.

Direm que quasi des de el primer any de la Colla de de Diables de la Ciutat s’ ha utilitzat la mateixa fórmula, una processó sense foc per a estirar a la gent que està a la plaça Constitució cap a l’ Explanada, per un cop allà fer l’ esclat de pirotècnia.

Dita processó enguany va comptar amb la novetat d’ una petita secció de vent, amb el so de la “Tarota”, que va anar interpretant durant bona part de la pujada una tonada medieval, fent més espectacular el desfilar del tètrics personatges.

Però lo més espectacular era el que encara havia d’ arribar. De fet la Plaça Explanada ja estava plena de gent expectant l’ inici del foc, que sumat a la que va pujar amb els dimonis asseguraven “un ple com d’ estrena de funció”, tot i que una enorme pancarta anunciava per a qui encara no ho sabés que en aquella nit també es celebrava el desè aniversari de la Colla de Diables.

L’ efecte sorpresa sempre desperta el que el públic no en perdi detall, i així va ser l’ inici del “ball de foc”, doncs resulta que mentre la gent estava esperant l’ inici de funció, un dimoni que representava “anar borratxo” va entrar a la pista, i de tort de tort es va veure “com qui no vol” encenent els primers efectes pirotècnics de la nit, terrestres però també alguns pocs focs d’ artifici llençats a l’ aire.

La cosa ja era començada i una cortina de foc va anar traient de sobre als primers dimonis ja amb les maces carregades. Una nova sorpresa va ser la primera encesa del remodelat drac Cap de Fibló. Recordem que aquesta figura fins el moment sols havia disposat de dos punts de llançament de foc, mentre que per ahir una nova estructura on enganxar-li carreges molt superiors va fer que per uns moments el drac de Maó es convertís en una autèntica bolla d’ espurnes.

Els membres del grup de percussió no van deixar de sonar en cap moment i van aportar a l’ espectacle la base rítmica per a que aquest no perdés en cap moment el seu caliu (mai més ben dit).

El ball de foc va durar quasi tres quarts d’ hora i els dimonis van córrer tot el que ho tenien que fer,  amb la satisfacció de que després d’ una dècada de la recuperació dels correfocs a la nostre ciutat, bona part del jovent ja hi va participar des de el centre de la pista, dansant amb ells, i justificant així el treball de coneixement i promoció de la tan mediterrània festa del foc a la nostre ciutat.

Una traca va donar el final a les corregudes dels dimonis, mentre que els tambors encara van sonar una estona més, com si d’ un final d’ un concert es tractés i en el que el públic demana la repetició d’ algun fragment.

Els aplaudiments del públic ja van iniciar una altre feina, la de desmuntar-ho i carregar les furgonetes cap a la seu de l’ entitat.

Però tot i així encara faltava una darrera festa, el “picoteo” que esperava a tots els dimonis en el mateix local social com a celebració del Correfocs que s’ acabava de fer, dels deu anys de la Colla de Diables i de que un any més hem aconseguit el triple objectiu de fer la nostre aportació a les Festes de gràcia, passant-ho be nosaltres i també fent-ho passar be a la ciutat que acull a l’ entitat.

El video de la jornada a:   http://es.youtube.com/user/gegantsmao

Visita també www.gegantsmao.menorca.es .

• Los raors, los Ecologistas y la veda; Estoy contento de que el próximo año se prohiba durante 15 días más la pesca de este bonito pez, para que quede claro yo también he ido a pescarlos en ocasiones, pero no me considero tan cafre como para sacar 70 ejemplares día tras día tras día. No me importaría que incluso se vetara la pesca de este ejemplar durante unos años, no se alarmen tanto pues creo que en algún momento esto sucederá. Por lo tanto estoy completamente de acuerdo con la opinión desfavorable del GOB en cuanto se refiere al concurso de pesca de Raors, pero cabe mencionar un imporante matiz!
• El GOB, podríamos decir que hay gente quién opina que no siempre se mueven por motivos estrictamente de interés general, y no cabe duda de que están fuertemente influenciados por la política y viceversa, ¡pero quién no lo está!, y la labor que hacen es tan importante como necesaria. Ellos mismos me sorprendieron a principio de verano, cuando fueron colaboradores de una limpieza submarina en Cales Fonts, labor sin duda para el beneficio de todos, pero hay que decir que lo organizaba CN Villacarlos, quiénes anualmente en estas fechas organizan un espectacular concurso de pescasub, se agrupan embarcaciones y fusiles en gran cantidad para capturar las piezas más espectaculares, siguiendo unas normas. Es una masacre organizada, permitida y totalmente legal, al igual que el anterior concurso; ¿Porqué entonces vetan un concurso y no el otro?, ¿Acaso unos peces merecen más defensa que otros?.... Me sorprende que el GOB compartiera cartel y foto con el CN Villacarlos.
  
• Sobre PescaSubs y apneístas, en principio hay que admirarlos puesto que se requieren unas condiciones físicas y esfuerzo no apto para todos, a partir de esta premisa van apareciendo los chapuzas, pasotas y los que se pasan las normas del juego por el forro. Es habitual que un Pescasub responsable vaya en contra de los fusileros matones. Personalmente admiro al buceador que regresa a casa de vacío porque no halló piezas interesantes, ¡Este y solamente este practica la pesca selectiva! y demuestra un gran conocimiento del medio y un nexo con el mar; por desgracia esta especie es la que menos abunda. En muchas ocasiones, son chavalines jóvenes iniciándose en este mundo y con ansias de capturas quienes abusan de las tallas frecuentemente en calas y zonas poco aptas para esta actividad.
• Tanto el Diario Menorca como el Ultima Hora se hicieron eco de un pescasub pillado in-fraganti en la reserva marina, esto es una verdadera burla, puesto que mucha de la gente residente de la zona pesca dentro de la reserva, ¡No pueden alegar ignorancia!, entran de manera deliberada a pescar. Socialmente es inaceptable puesto que están destrozando las posibilidades del negocio de los centros de buceo de la zona, un ejemplo claro es la inmersión de la Llosa donda cada vez hay menos espetones, antaño el principal atractivo del lugar. Lo mismo se aplica a los restaurantes que compran pescado de manera irregular, están promoviendo e incentivando la caza furtiva a la vez que se cargan el negocio de los pescadores locales, quiénes más adelante acaban siendo subvencionados. (Posiblemente con los impuestos del restaurador quién ayuda a machacar su negocio). Las multas no son la solución, deberían de actuar de otra manera, sanciones que afecten las licencias tanto de pesca (prohibiendo participar en concursos de pesca futuros); como de apertura de los negocios que utilicen pescado capturado de manera irregular. (¿Una solución brutal?, a grandes males....) Una agresión al medio no se puede compensar únicamente con sanciones monetarias puesto que es inmoral y huele a putrefacto. La prensa podría y debería de implicarse más, tienen la llave de la concienciación social, y un perfecto canal de distribución.
  
• Federaciones y clubes, parece ser que la falta de peces ha llevado a que algunos PescaSub, se inicien en el buceo deportivo para explorar e investigar zonas y fauna. Algo tremendamente inmoral, poco ético y desde luego nada deportivo. Lo peor, es que estos centros/clubes están al corriente de la situación y optan por formar a esta gente de todos modos, está claro que sólo les interesa cobrar el curso que dan.(¿Un club de buceo que no es amigo del mar? Raro, ¿no?). Entre los buceadores recreativos hay un eterno debate: PADI vs. FEDAS, yo soy del primero y tengo claro que mientras pueda me negaré a formar parte del segundo, por la simple razón de que mi dinero (licencia federativa) podrá acabar patrocinando concursos de pesca, totalmente inaceptable desde mi punto de vista. Tampoco entiendo como una federación permite que una misma persona tenga licencia de pescasub y licencia de buceo deportivo.
• Pescadores en general, por desgracia en este país somos muy habilidosos en culpar a otro (quién sea, pero otro!), los pescadores aficionados culpan a los profesionales, éstos a los primeros, los de barcas pequeñas a las embarcaciones de arrastre y así sucesivamente, hasta dar mil vueltas entre culpabilidades y acusaciones. En resumen el estado de las aguas de nuestro entorno está fatal y nadie se permite reconocer algo de culpa, ni proponer un remedio esgrimiendo en voz alta ..."Si no lo pesco yo lo hará otro"... También es cierto que de manera muy lenta, casi demasiado, se aprecia el crecimiento de gente que practica la captura y suelta, pero eso sinceramente no es suficiente.
• La Ley, es lacia, poco respetada, aún menos aplicada y no tiene en cuenta la realidad del entorno marino.
  

Vaig tornar de Munic el penúltim diumenge d’agost amb moltes ganes d’arribar a casa, agafar un llibre de la prestatgeria, estirar-me al sofà i llegir... Feia temps que no llegia, més ben dit: feia temps que no acabava un llibre, perquè en els darrers intents desapareixia l’interès molt abans d’arribar a l’última pàgina. Després d’estar en contacte amb la llengua alemanya de forma intensa durant quinze dies m’abellia llegir en català. Necessitava no haver de concentrar-me tant en el sistema lingüístic i en el vocabulari i, en canvi, poder-ho fer gairebé exclusivament en la història. La novel·la havia d’estar ben escrita, o ben traduïda en aquest cas, això sí!, perquè un dels problemes amb què m’havia topat darrerament en voler llegir en català, havia estat trobar-me un munter de faltes tipogràfiques, d’ortografia i fins i tot de sintaxi. Es veu que els correctors ja no s’usen...

Vaig agafar un llibre de la meva biblioteca que havia comprat ara farà devers tres o quatre anys al casc antic de Palma, un dia que amb uns amics vam decidir finalment anar a la llibreria Literanta, que havia obert un antic company de feina. Va ser la primera i última vegada que hi he estat. Vaig aprofitar per comprar-hi un llibre que em va caure a les mans per casualitat... o potser no per tanta casualitat, potser la il·lustració de la portada m’hi devia esperonar: un retrat de la duquessa de Sussex del segle XVIII, de Sir Thomas Lawrence.

Els lectors tenim cicles, vull dir cicles literaris recurrents: tornam una vegada i un altra als mateixos temes que un dia ja ens havien ocupat. És el que em passa a mi entorn de la literatura del i sobre el segle XVIII des que em vaig ocupar amb força dedicació de la biografia del pintor menorquí Pasqual Calbó. Diguem que per a mi aquest segle és una font de distracció gairebé segura.

No coneixia l’autor de la novel·la, un hongarès: Sándor Márai. Vaig llegir la contraportada. El llibre es basava en la vida de Giacomo Casanova. No em va caldre cap altra dada per decidir-me a comprar-la, tot i que no a llegir-la, encara. Ha estat, doncs, al cap d’uns anys que ho he fet.

La biografia de Calbó m’havia portat a la Venècia dels seus anys de formació, entre el 1770 i el 1774, i en aquella època vaig conèixer l’existència de l’incansable viatger, vint-i-set anys més gran que el menorquí. Ja n’havia sentit parlar, però ara l’expressió “ets un casanova” per aplicar-la a algú que lliga pels descosits i que trenca cors amb la facilitat de qui romp gots de vidre, com diria un amic meu, s’encarnava en un personatge real, amb data de naixement i de mort concretes: 1725, 1798, tot i que no de caducitat i de fama, com els segles transcorreguts des d’aleshores s’han encarregat de demostrar.

El meu cicle sobre Casanova, o la meva “suite Casanova”, com m’agradarà anomenar la meva petita recopilació i lectura d’obres literàries i visualització de pel·lícules sobre el personatge, va començar amb l’episodi de la seva mítica fugida de la presó dels Ploms del palau del dux de Venècia, on Casanova havia estat tancat per ordre de la Inquisició veneciana durant l’època de major depravació i corrupció de la Sereníssima República. Hi va estar reclòs durant setze mesos entre el 1755 i el 1756. Vaig deixar el llibre a un amic amb el qual he perdut gairebé tot contacte, i tot que un dia ja llunyà l’hi vaig reclamar i li vaig demanar que com a mínim em facilités la referència, encara no m’ha contestat al respecte.

Aquest amic, però, va ser qui al seu torn em va regalar la novel·la d’Andrea di Robilant, Un amor veneciano, amb el subtítol: La historia real de un idilio apasionado en la Venecia del siglo XVIII. Aquest idil·li se situa al 1753 i Casanova hi apareix com a testimoni i personatge privilegiat. L’obra té una proximitat extraordinària amb la vida de Pasqual Calbó, ja que hi apareixen altres personatges com ara Kaunitz o el cardenal Bernis que el pintor menorquí també va conèixer.

A aquests dos llibres va seguir la lectura de Casanovas Heimfahrt, de l’autor vienès Arthur Schnitzler. L’obra reconstrueix el viatge de tornada de Casanova a Venècia a les darreries d’estiu de 1770 després de catorze anys d’exili.

El llibre de Sándor Márai que ara he acabat de llegir, L’amant de Bolzano, s’emmarca en el temps durant els primers dies després de la fugida de la presó, durant la seva primera estació, a la ciutat de Bolzano, on el protagonista retroba un antic amor, Francesca, la comtessa de Parma. Aquesta retrobada dóna peu a l’autor per reflexionar sobre la personalitat de Casanova, sobre la seva condició amorosa. A través seu un també es demana sobre una de les qüestions més punyents que caracteritzen la seva vida, és a dir, de quin caràcter psicològic és l’impuls que el fa anar de cos en cos, de relació en relació, de ciutat en ciutat... Per cert, en marxar de Bolzano Casanova es va dirigir a Munic, d’on jo acabava d’arribar en començar la lectura: el tancament del cercle. La traducció de l’obra d’Antoni García Santiago permet oblidar-nos del tot que es tracta d’una versió, el seu català és ric i acuradíssim. L’única cosa que m’ha estranyat ha estat el fet que en parlar de la seva condició, de la seva idiosincràsia, potser de la seva especificitat, ho fes en canvi de la seva “especialitat”.

Mentre he fet aquest seguiment de les meves lectures entorn de Casanova, m’he adonat que oblidava de fet la primera de totes: Venecia de Casanova, de Felix de Azúa, dins la magnífica col·lecció Ciudades de la Historia de l’Editorial Planeta, una col·lecció que malauradament es va deixar de fer.

Ahir fosquet va tenir lloc a Maó un dels actes més entranyables de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, el del pregó de Festes.

Els gegants com de costum no s’ ho van voler perdre i van ser precisament aquests els encarregats de iniciar la jornada de festa.

Pocs minuts després de les vuit de la nit es van obrir les portes de l’ Ajuntament per a que els geganters poguessin anar baixant les figures gegantines a la plaça. És així que en poc temps es van anar col·locant al seu lloc els tres gegants arribats des de Santa Coloma de Farnès, el del col·legi Maristes-Valldemia de Mataró (que just arribar a plaça va despertar onades de sorpresa, admiració i un instantani carinyo), els del casal de gent gran d’ es Camí d’ Es Castell de Maó i els tan esperats i estimats Tomeu i Guida, en representació de Ciutat que està en festes.

La cercavila encara va esperar un poc més a sortir, tems amb el que van arribar els gegants representants de Llucmaçanes, i no va fer falta que el rellotge de l’ ajuntament sonés l’ hora d’ inici per a que el grup de tambors de Dalt Sant Joan arranqués amb els seus ritmes i fes de guia a tota la comitiva cap amunt del carrer de Sant Roc.

D’ acord a com estava programat la volta dels gegants pel centre de la ciutat no va arribar a la mitja hora de duració, doncs es tractava sols d’ un aperitiu de cara al dia seguient (avui dia 7) i en pocs minuts havia de sortir el pregoner als balcons.

En tot cas els gegants  van tenir temps suficient per ballar, cada un amb els seus músics, i van conformar un passacarrers que va destacar per la seva espectacularitat, amb carrers sencers plens de gegants. Un dels fets que van fer que fos així seria que habitualment els que arriben de fora de l’illa sols solen sortir els dies set i vuit, però al ser enguany el pregó en dissabte, els convidats ja estaven a la ciutat i van poder participar d’ aquest dia gran.

L’ itinerari, com ve sent habitual en els darrers anys va ser el carrer Sant Roc, Plaça Bastió, costa de sa Plaça i arribada de tots els gegants a la Plaça constitució.

Per a la arribada de totes les figures a la mateixa Plaça d’ on havien sortir es va voler fer un petit canvi referent a altres anys. Petit però carregat de sentiment. Estem parlant de que feia vint anys que Maó no tenia Banda de Música, des de la desaparició de la que va dirigir el mestre Enrique Guasteví, però com enguany s’ havia recuperat la banda de música de Maó es va voler que tots els gegants entressin a la plaça amb els sons d’ aquesta. És així que els músics de les colles en entrar a la plaça no van sonar els seus instruments i van deixar que es complís el somni dels geganters, grallers i de tots els maonesos, el de que vint anys després, en Tomeu i na Guida poguessin tornar a ballar amb les notes de la Banda de Música de Maó.

Però com que la nit d’ ahir, tot i la importància dels gegants i la música dins la festa, era dedicada al pregó de la Mare de Déu de Gràcia, prest els gegants van anar en retirada cap a darrera el Pla de la Parròquia per a que el canó de llum enfoqués el balcó esquerra de l’ ajuntament i sortissin a fer els parlaments el batlle de la ciutat, Arturo Bagur i el pregoner convidat, el baríton Lluís Sintes.

Per motiu de que la majoria dels que fem de geganters som els mateixos que també fem de diables, un any més “ens varem perdre el pregó”, doncs un cop amb els gegants arraconats es va haver d’ anar corrent cap a canviar-nos de roba (va fer de camerino el local de l’ antic Cine Victòria, al carrer Sant Roc) per tornar a sortir vestits de dimoni. En tot cas un cop arribats de nou a la Plaça, vestits d’ “inquilins” de l’ infern, encara hi vam ser a temps de escoltar com el baríton maonès ens recordava des de els balcons de l’ ajuntament aquella emotiva tonada que vint anys enrera havia enregistrat en honor a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia de Maó:

   Festes de Gràcia que alegres són, Festes de Gràcia de pau i d’ amor, Són dos records d’ història i tradició, Són s’ esperit de sa ciutat de Maó, Fetes de Gràcia que alegres són, Festes de Gràcia de pau i d’ amor, Elles nos diuen a petits i grans, Per ara i sempre visquem com germans.  

Més informació a www.gegantsmao.menorca.es .