Mestres de la infatuació
Escrit per Ignasi Mascaró | 20 Des, 2005- Imagina, ànima devota, que tenc a les mans un llibre famós, un llibre que ha estat a l'agenda de lectures venidores per molt de temps. A la fi l'he trobat, l'original, tant que me n'han parlat, l'has de llegir, t'agradarà molt, és un clàssic. I el començ, el deix, reprenc...i el llibre famós no m'agrada, em cau de les mans, potser no l'acab d'entendre, pobre de mi...Açò va ser va un any. El vaig deixar, descansa verge al prestatge, abandonat en el preludi de l'amor.
Parla aquí l’inopinanter de “Les mots et les choses” (Les paraules i les coses, 1966) del gran Michel Foucault, és un assaig, gènere cultivat amb excel.ència pels francesos del s. XX. (Record ara com pronuncia –i destrossa- el nom de l’autor francès el meu amic britànic John Cox, com ho fan els aristòcrates de les colònies, en veure-ho m’ho demanau, no tenen perdó els del continent britànic.) Michel Foucault, el maleït, el venerat, autor de la molt recomanable “La vida de los hombres infames”, o la història de la follia com a desviació social, de la psiquiatria punitiva, de la presó.
Però ah! “les mots et les choses” , m’ha resultat impenetrable, grandiloqüent, a estones tòpic. Al desamor li ha seguit un plaer pervers: llegia una entrevista a Noam chomsky i parlant de l’autor i del llibre diu: “Si la gent en treu res en clar, fantàstic, el que jo he entès és força simple, no veig la necessitat de dir de manera complicada el que pot dir-se fàcilment (...) No he acabat de veure la importància que se li ha donat. De fet, no he arribat a entendre de què parla”.
Chomsky tampoc l’ha entès, és un consol, uf! Un llibre de culte, segons diuen. No és la primera vegada que Chomsky carrega contra la verborrea, sense crueltat, simplement no li interessa.Tot i que fer-ho contra un francès té poc d’original, mestres de la grandeur i la infatuació.
Hi ha molts de tipus de verborrea, l’acadèmica floreix en les quatre estacions. N’hi una, n’he parlat alguna vegada, que em diverteix, la prosa del crític d’art plàstiques, autèntiques joies del no dir res. Però n’hi una que m’impressiona: el prevere obligat a predicar sobre la mort cinc o sis vegades cada mes, ja només per açò no podria ser mai capellà (bisbe tal vegada, que no prediquen tant, o només ho fan en les gran ocasions, bisbe dissident, naturalment); parlam de funerals: haver de repetir cinc o sis vegades cada mes que la mort és absurda, que el Senyor també es va rebel.lar a la creu, i el repòs etern i la llum...Jo crec que en tal cas l’oficiant és algú, un professional, que ha banalitzat la mort a força de prèdica setmanal, i no és mala cosa ( “és una hàbil estratègia en la interacció amb la mort”, que diria un pijo). No va de broma.
Però no m’entengui malament el lector, les meves ambicions episcopals no són serioses, i, pel demés: seguesc pensant que el llenguatge serveix per a comunicar-se, que vol dir: xerrar, flastomar, fer un prec, contar una història, maleir, renegar, insultar, divertir-se, jugar, informar, dir mentides... I de tant en tant, comunicar el resultat d’una investigació, una especulació volada, un assaig: si és possible, en termes que s’entenguin.De tant en tant, per crear mons possibles, vides viscudes: literatura.Tot molt trivial, potser la realitat no dóna per tant, Monsieur Michel.
Ben cert, convé que els aspirants a erudits i sabuts de coll de corbata entenguin que no perquè escriguin enrevessat els altres pixarem colònia en a llegir-los.
Ja està bé de mabrets que no són més que peixet fregit!