casa de ninots
Escrit per Pau Faner | 16 Set, 2008Teníem vida pròpia, però continuàvem essent ninots. En Tabac, na Tica, en Pilipando, na Neca i en Mosquit, que era un ninotet de no res que la meva filla manejava també com un titella.
Érem de fusta de la bona, de moguin, allò que en català normatiu en diuen banús, i així i tot jo ja tenia tants d’anys que un dia me van haver de tallar una cama. El fuster em va oferir de reemplaçar-la, però jo sabia que ja no n’hi havia, de llenya com la meva, i em vaig resignar a caminar amb una crossa, i recolzant-me damunt l’espatlla de na Tica, la meva filla. Li faltava l’aigua del néixer, a na Tica, i tothora jugava amb en Mosquit, i deia que el manejava com si fos una deessa, i no s’adonava que ella també era una nina en mans dels homes, que estiraven els fils i ens feien fer allò que volien damunt el teatret de fira ambulant, i també ens feien dir allò que volien. Coses que no hauries dit mai, com és ara que t’agradava la calor del foc, quan tothom sap que el foc crema la fusta, i jo de fet havia vist cremar la meva cama podrida amb llàgrimes als ulls. Et feien dir que t’agradava la platja, quan tothom sap que la fusta ve dels arbres, i els arbres creixen a la muntanya. I de fet jo m’entendria, si qualque vegada la fira acampava a la muntanya; me n’anava de nits, quan ningú no em controlava, a parlar amb els arbres centenaris, aquells que podien tenir alguna notícia de la meva nissaga. Els més agraïts, però, eren els infants; reien dels acudits que els humans ens posaven a la boca, i si jo tropissava i queia, perquè na Tica se n’anava darrere els fils d’en Mosquit, encara reien més. Eren una mica cruels, els infants, però no havien perdut la fantasia i creien en nosaltres; creien que com ells teníem il·lusions, i que podíem somiar; creien que les pregàries que ens feien dir els qui manejaven els fils eren veritat, pregàries com és ara:
--Pare nostre, que estau allà dalt i podeu moure els fils de la meva vida, que es faci la vostra voluntat, però greixau-me les frontisses; donau-me una mà de pintura, perdonau-me els deutes tal com jo també perdon, i protegiu-me de qualsevol mal amen.
Ho sé; sé que ho feien per ensenyar als infants a pregar i a ser agraïts, però mai no tallaven els fils, mai no ens deixaven en llibertat, que era la cosa que els titelles hauríem agraït de debò.
Fugir sense fils camp enllà i mar enllà, malgrat la pluja i la salabror, que faria enferritjar-se els nostres mecanismes. En Pilipando podria córrer per damunt els turons encalçant la figura burleta que se’l mirava dins el mirall de mà, sense saber que aquella figura era ell mateix i no l’abastaria mai. Na Neca, que era una nina vella a qui ja només li quedava el cap i un eix clavat davall el coll, cercaria un camp de campanetes, com si fos una flor gegant, amb la trossa en forma d’albergínia molt ben pentinada, perquè rebés la rosada del matí i les ventades d’hivern com quan era un arbre. Na Tica deixaria anar en Mosquit; sé que ho faria, i en Mosquit podria ser feliç a la terra dels titelles esquifits, en una casa minúscula i amb una família de putxinel·lis. Sé que na Tica el deixaria anar, en Mosquit, perquè jo l’ensarronaria dient-li que li compraria uns sostenidors per als pits avall que tenia i que la duria a la perruqueria, a veure si li feien un bon pentinat a aquells cabells drets com a punxes. I jo m’asseuria en terra, ni tan sols no voldria cadira, a veure passar els titelles fantasma, amb el cap molt gros i el cos molt petit, i les gallines que feien els ous de tres en tres, amb la sola companyia d’en Raca, el meu gosset fet de retalls de fusta, tan bon fons com té, en Raca, i tant com m’estima. I no faria res; res més que fer bo el meu nom, Tabac, i treure suc pel nas de tant d’aspirar rapè, perquè jo sóc d’aquella casta de ninots que visqueren una altra època, quan les senyores anaven totes enrandades i els homes fumaven a escarada. I així, lliure dels lligams que em fermen als qui mouen els fils, abandonat a la meva dissort de ninot sense cama i malalt dels pulmons, esperaria la meva mort sense que em cremassin o em desassin dalt un porxo.
Dado que tras escudriñar Internet he sido incapaz de encontrar una dirección de correo electrónico suya adonde dirigirle unas palabras, pido disculpas por no ceñirme en mi comentario a lo que aquí trata, pero deseaba enviarle un párrafo en respuesta a su escrito de hoy, 22-9-08, en el periódico Última Hora Menorca.
Señor —se lo merece— Pau Faner. A usted ya le pueden poner donde quieran, como si le quieren poner de portero, porque usted, gran parte de lo que tenía que hacer, ya lo hizo, téngalo por seguro. De no haberle tenido a usted de profesor, aunque fugazmente, es probable que ahora no escribiera habitualmente, ni que pudiera asistir a los lugares que asisto, ni comunicarme con quien me comunico, menos en inglés, ni que pensara como pienso, ni que yo fuera el yo que hoy soy. Debo agradecerle que usted sea como es, pues no creo que le hayan dado muchos títulos ni premios por eso pero eso es precisamente lo que más me he llevado de su persona: a veces no es lo que uno enseña en una clase, sino cómo; a veces los alumnos no se llevan las palabras, sino la disposición. Usted, en su día, fue profesor mío de inglés, lengua que me ha ofrecido muchas cosas en esta vida, también disgustos pero más satisfacciones, y probablemente fuera usted quien organizara en su día el pase en V.O. subtitulada de «The Wall» de Pink Floyd en la sala de actos del instituto, película que cambió mi forma de pensar, mi forma de ver el inglés, la de ver el cine (probablemente fue mi primera película subtitulada) y hasta mi forma de entender la música. Usted es el que escribió Flor de Sal, el único libro que pude encontrar en menorquín cuando estuve viviendo en el extranjero. Usted, de sustituto, o aun de barrendero, seguirá siendo un buen maestro y dejará una imborrable y saludable huella en sus alumnos, funcione bien o mal el sistema educativo en sí. Mucho ánimo.
Saludos cordiales.