després del terratrèmol
Escrit per Pau Faner | 7 Nov, 2008Vaig anar a l’aula de castigats per guardar els de tercer grau. Era un dia d’hivern, d’aquells que va fer tant de vent que va tirar baix arbres i parets mitgeres. De tot d’una estaven una mica en quietud, de manera que sentíem siular el vent defora de la finestra. "Ara m’ho enduré tot!", deia el vent, tot siulant, i els al·lots encara reien i l’escarnien.
A la paret del fons hi havia un poster d’un penya-segat davant un cel ben blau i damunt una mar ben llisa, i van començar a dir si el penya-segat semblava la cara amb el nas punxegut de tal "mestre", perquè als professors ells els deien "mestre". "Mestre, que puc anar dins el quadro, mestre?", em va dir en Ramonet, un que no hi havia qui l’aguantàs. I no vaig tenir temps de contestar-li i ja hi era, dins. El vam veure bracejar desesperadament, però no sabíem si ho feia de veritat o de per riure, perquè com que era tan entremaliat no sabíem si li havia agafat un tall de digestió, de tant de menjar crispetes, o es rifava de nosaltres. Després la mar el va engolir, i el penya-segat que semblava un dels mestres va arrufar el nas i va fer una rialleta.
--Tant de vent ens fa veure visions --vaig dir, per despistar; però els al·lots tot d’una l’havien oblidat, en Ramonet, i com que sabien que ofegar-se dins un poster és una cosa poc habitual, no se’n van empatxar gens ni mica.
--Mirau, que no és tan mal de fer; lamo de son Carabassa sabia molt de nedar i un dia el varen trobar ofegat dins una bassa.
--Ara t’has cremat, ha, ha, ha!
Jo feia estona que hi estava, cremat, a base d’aguantar al·lots i al·lotes que no tenien cap inclinació per les bones lletres, ni tampoc per les dolentes, tant com les estimava, jo, les lletres.
El vent continuava bufant de bon de veres, allà defora, i en Rebló, un qui duia unes ulleres d’aviador davallades fins al coll, a manera de floquet, va fer la malacriança d’obrir un moment els vidres i el vent li va fer volar tot l’ull esquerre, amb el tros de front i de cabells d’aquella banda. "Ara sí que estàs ben arreglat. Amb la poca quantitat que ja en tenies, de pesquis!" Li vaig haver de dir que pesquis era "caletre", i llavors es va posar a plorar, com si allò fos una pèrdua incommensurable. Vaig guaitar per la finestra i vaig veure volar un mestre que s’havia reduït a una màscara agafada al pal de la bandera, com si fos un estendard carnavalesc. I vaig pensar que encara bo per en Rebló, que mentre hi ha vida hi ha esperança.
--No, si avui la ventada és cosa grossa.
Però els al·lots no en feien cas; estaven la mar de divertits, contemplant la desfeta; havien amuntegat els bancs i després s’hi havien encamellat al capdamunt, per poder-ho veure més bé, i mentre defora queien cases i pedrotes, mentre els turons quedaven desats d’apartaments, a la vorera de la mar, i reviscolaven els darrers grans rèptils, els que havien quedat agafats en trampes primitives, els al·lots, res, era com si veiessin l’enèsima part de Parc Juràsic. "Tu, ara passa un ànec mort, un llimac gegant! Ara s’ha enduit la teulada!" Vaig calcular que mentre tinguessin blatdindi podien anar mirant per la finestra i petant la xerrada, i jo em mig salvaria. Però no havia anat a pensar que amb el terrabastall havia volat la cabina del timbre, i que aquella guàrdia seria eterna, si no ens en anàvem.
En Rebló va tornar gros i la roba li venia petita, però no gaire. No gaire perquè la moda aquella de dur-ho tot unes quantes talles més gran va fer que tot ajustàs, igual que va passar amb els seus companys. N’Arturet va fer un canvi espectacular; el cap se li va esprimatxar i allargar com una bombeta de fanal, i era tan silenciós i reflexiu com sempre. Na Barrequeta va tornar una dona espectacular, amb una cabellera rossa llarguíssima i només un trosset de cap escapçat per la ventada, cosa de no res. En Còdol tenia el cap molt gros, sempre havia tingut el cap molt gros, i era tan mal entranyat com sempre. Na Gilda i na Mingues semblava que no existien, sempre fent-se secretets i amollant rialletes ofegades, apartades en un món particular. Van créixer en bellesa i discreció, na Gilda i na Mingues, i la meva mare hauria dit que aquelles dues al·lotes sabrien fer feliç un home. En Ramonet havia volat, i no se’n va tornar cantar gall ni gallina; i pel que fa a en Planxet va continuar tan xerraire com sempre, amb el cap allargat com un meló, i tots li demanaven si no li podien obrir el cap i menjar-se el meló, perquè ja començaven a desmaiar de fam.
Quan finalment va sonar el timbre i els vaig deixar anar no hi havia escola, darrere la porta, sinó una allau de runes; tot havia volat; però el timbre sonava, de per davall un munt de ferralla, i allò volia dir que jo ja els podia deixar anar.
Gràcies, Pau!
un Nadal feliç i que s'Any nou escrigiu un poc més.