LOKUS, una peça teatral de Ponç Pons
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 15 Nov, 2009- Un autor ha d’escriure de tot –teatre, novel·la, poesia- encara que d'especialitat en sol tenir només una. Aquests mots, d'Emili Teixidor, dedicats a Manuel de Pedrolo, podríem aplicar-los a d’altres escriptors.
És el cas del poeta Ponç Pons, autor també de textos narratius ben reeixits i que ara acaba de veure publicada pel Gall Editor, de Pollença, la primera de les seves peces teatrals. El resultat és una comèdia amb tonalitats dramàtiques, que té la gràcia de l’estil poncià, ple de vitalitat, d’encerts dialògics i de metaliteratura, tant del gust del poeta. De fet, es concep com una mena d’homenatge als grans autors del teatre de l’absurd (Adamov, Beckett, Ionesco), que l’autor coneix bé. Però no l’encasellaríem dins aquesta tendència històrica per molt que en sigui deutor. Com ho han estat en la literatura catalana alguns moments de la dramatúrgia de Pedrolo, Porcel, Ballester, etc. Més tost supera l’absurd, com ho farà Sanchis Sinisterra en Ñaque, perquè la incomunicació dóna pas a uns diàlegs rapidíssims, amb espira i plens de suggeriments. Precisament, si un nyac és un mot onomatopeic que expressa, segons el diccionari, ‘el soroll que fan dues coses, que acostant-se violentament n’enclouen una altra’, també s’entén per “nyac”, en un sentit metafòric i més restringit, la ‘rèplica que tanca de cop’ (AlcM). Aquesta accepció és ja cosín germana del “ñaque” castellà, ‘companyia de còmics ambulants que constava de dues persones’, o sigui que són dos actors que mouen raons contínuament i que, d’altra banda, volen ser èmuls del poeta i cantant Jacques Brel i del pintor Paul Gaughin, famosos “fugitius” de les seves realitats nacionals.
L’obra de Ponç Pons es diu Lokus i, segons el mateix autor explica, hi explora la soledat, l’amor, el sexe, l’amistat, el pas del temps i la depressió. El locus de l’obra és un psiquiàtric, on dos “locos”, Miquel i Blai (recorden de qualque manera els Solano i Ríos, de José Sanchis Sinisterra), farts d’estar empastillats i superats pels seus propis fracassos, maquinen la manera de fugir utòpicament d’una realitat opressiva. La mateixa realitat que destrossava les ànimes romàntiques, empederes del mal du siècle, i les movia a emigrar en la màquina del temps o cap a horitzons llunyans.
“D’ací pac’allà, toos locos” deia, mentre amb la mà es tocava el pit i a continuació estenia el braç, un company valencià, ara no record si d’Ador o de Ròtova. L’assumpte era determinar qui tenia la percepció correcta de la realitat i qui no. No cal dir que aquell company de la Safor ho tenia clar.
Un locus amoenus, el lloc amable del tòpic literari, podria ser la nostra terra, sense anar més lluny. Però si aquí hi governaven “lokus” -i no, per cert, els folls d’amor en sentit lul·lià-, llavors aquest “locus”, aquest lloc del món, esdevenia un infern.
Qui té, emperò, el sentit de la realitat? No podria ser, com explicava Ibsen a L’enemic del poble, que el més lúcid i el més valent, que diu les coses com són, fos considerat per la gent com un perillós insolidari? La gent, és a dir, la barreja dels que vivim i ens fan veure la realitat amb les mateixes clucales; la gent, el poble, és a dir, una entelèquia.
De fet, en Tot esperant Godot, Happy days i altres peces seues, Beckett no podia expressar millor l’absurditat del seu present, que en el nostre té altres malsons: desigualtats nord-sud, canvi climàtic, corrupció social i política, fracàs de la raó moderna, dificultats enormes per entrellucar alguna escletxa d’esperança. Tanmateix, passi el que passi, la gent centrarà la seva atenció en allò que el poder voldrà que visualitzi. Ho farà com sempre: manejant l’“inconscient òptic”, segons una aguda troballa de Walter Benjamin.
Contra aquests mals de la nostra societat embrutida aixeca Ponç Pons el seu Lokus, com ho ha sabut fer també en alguns dels seus millors poemaris.
(Publicat a DdBalears, 15 de novembre de 2009)
Té possibilitats escèniques aquestes obra, vull dir, es podria interpretar damunt un escenari?.