Més enllà dels eslògans
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 29 Nov, 2009- "Aquí tots mos coneixem", sentim a dir en rallar dels patrimonis i de com s’han fet i /o desfet. Escric rallar i no parlar.
Col·loquialment rallam sense pensar gaire en allò que deim i així les opinions solen llenegar cap a la frivolitat o –i açò és pitjor- la maledicència. N’hi ha que en són molt empeders, d’aquest mal. Serà que a les cultures mediterrànies les relacions personals de proximitat tenen un pes determinant en la vida pública. No ho sé prou, però crec que a la City londinenca la cosa deu funcionar més o manco igual, tot canviant l’assolellada riba mediterrània per les boiroses marges del Tàmesi. Les connexions personals juguen un paper important en la vida política i social quotidiana. Acceptam, tanmateix, que als països petits la xarxa de contactes personals i tràfic de favors sigui potencialment superior.
Si fos ver que això ha estat sempre així –“i tu no ho canviaràs”, t’advertia un pèl cínicament un vell escèptic -, res no fa que determinades circumstàncies històriques hagin afavorit el brou gros mentre que en d’altres hagi tingut una intensitat menor. És de raó pensar que les dictadures, des de la manca de llibertats i imposant el secretisme i l’abús de poder, afavoreixen les mangarrufes o lladregades emparades per la mateixa Administració; en canvi, els règims democràtics possibiliten, si més no, el coneixement de tantes mandangues i porcades com hi continua havent. Clar que, per molt instal·lada que estigui dins el poder real, la corrupció pot i ha de ser denunciada sempre. Ens hi jugam la salut moral del cos social, que no és poca cosa.
Fa trenta anys, els qui assistírem il·lusionats a les primeres eleccions municipals democràtiques després de la Dictadura érem a anys llum de distància respecte a la desafecció política que s’ha escampat avui com una taca d’oli dins la mar de la ciutadania. Segurament no tots, però alguns procedien de les lluites veïnals pel que anomenàvem “salari indirecte” dels treballadors, per l’increment de la qualitat de vida als barris, als pobles, a les ciutats. Tants d’anys de règim dictatorial havia deixat un patiment de manca d’escoles, ambulatoris, espais verds, pavimentació, clavegueram, transport públic, habitatge, esfondrament d’obres concebudes amb criteri lucratiu... Doncs bé, la conquesta de la democràcia obria la finestra a l’aire pur, a l’esperança. Record perfectament les imatges publicitàries d’un PSOE que des d’una finestra oberta a la llum permetia l’entrada d’un oratge vivificant d’esperança, que movia les cortines de la casa; la campanya del Partit Comunista et convidava directament a la participació, a obrir la porta per entrar junts a gestionar des dels ajuntament les coses que ens afecten a tots.
No ens convé oblidar d’on venim i quina ha estat la nostra història recent. A 90 anys d’edat, Teresa Pàmies ha decidit de posar fi a la seva tasca pública, que continuava exercint des de la seva columna habitual a l’AVUI. Un exercici de ciutadania nacionalment compromès amb el seu país i la seva llengua, políticament lligat a la causa de la justícia i la fraternitat. Persona d’esquerres, comunista, ha sabut ser crítica amb els errors, però convençuda que, en superar-los i continuar lluitant, feia un coherent exercici de llibertat. L’escriptora s’acomiada sense oripells de poder, discretament. Que per més temps pugui guardar amb honor la creu de sant Jordi alhora que a algú altre se li han hagut de retirar-ne els honors perquè ha tingut la indecència de no tornar-la.
Militant al PSUC, Pàmies participà d’allò que gramscianament s’anomenava aliança de les forces del treball i la cultura preparant una base sòlida per a l’edificació pacífica del socialisme. Periodistes, arquitectes, tècnics, sociòlegs, capellans conciliars, mestres i professors, artistes... col·laboraven colze a colze amb treballadors i veïns per cercar i donar alternatives als problemes concrets que la gent vivia. No es tractava de plantejaments utòpics, sinó de realitats en la construcció d’un món més just aquí i arreu de tota la Terra.
(Publicat a DdBalears, 28 de novembre de 2009)
No creu interessant, Joan, F. López, indagar en quin moment, però, i per què, en la Teresa Pàmies com en tantes i tants, es decantà l'equilibri entre l' "exerxici de ciutadania nacionalment compromés amb el seu país i la seva llengua", i la seva naturalesa de "persona d'esquerres, comunista" ?
Continuant amb interrogants i amb l'entrecomillat de paraules seves, ¿per què, quan i com s'esfumà l' " aliança de les forces del treball i la cultura preparant una base sòlida per a l’edificació pacífica del socialisme", i es substituí, al Estat espanyol, aquest debat social pel debat dels territoris ?
No espero respostes, només vull deixar les preguntes penj@des.