Desviar l'atenció quan no saben donar solucions.
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 1 Des, 2009- Aquesta gent em produeix una fatiga intensa. Em cansen. No sé si em
sorprenen o si hom ha d'arribar a la conclusió que les seves propostes
són del tot previsibles. S'hi esmercen, a amagar el cap sota l'ala.
Qualsevol cosa els serveix com a excusa per no adoptar una decisió
compromesa, lògica, valenta. Els és molt més fàcil actuar d'una manera
llaminera amb el votant i, si cal, incrementar els instints més
perversos d'aquests. Sovint critiquen el populisme però just poden el
practiquen sense cap escrúpol.
Ho fan tots, cadascú en el seu àmbit. EU ven un discurs replè d’un antiamericanisme primari –fins i tot venent la seva ànima a diables que converteixen els ianquis en angelets--; el supermercat del PSOE ofereix una macroexposició de pijoprogressisme mentre els seus líders no gosen a agafar el toro per les banyes i a prendre decisions compromeses. Aquests deixen, fins i tot deixen de banda el seu presumpte i escampat missatge de solidaritat. I és que omplir el cistell a la seva botiga comporta llegar un deute impressionant als que ens han de succeir. Es veu que, amb ells, amb els nostres néts, no cal ser solidaris. Que paguin. Qui vengui darrere, que tanqui la barrera! Finalment tenim el gloriós Partit Popular… Bé, em deix la formació de la senyora Díez, però és que pensar-hi em provoca entre acidesa i gasos. Som del mal pair i m’estimula més un bon xubec que no dedicar una estona a rebatre un missatge que solament és digerible si Natura t’ha dotat d’un cervell privilegiat o d’un olfacte incapaç de sentir-se agredit quan el predicador que et vol convertir en un dels seus acòlits comença a deixar caure un rajolí de llet agre que amenaça de convertir-se en una autèntica cascada. Deia, idò, que avui m’interessa tocar la dèria anticatalana del PP. Perdó, de part del PP. Hi ha moltíssima gent assenyada en aquest partit.
Sincerament, voldria que obtingués un bon resultat en les properes eleccions, car el govern actual m’ha demostrat que no és capaç de dirigir l’Estat, però és que no puc. Em provoca un nosequè que m’impedeix de confiar-hi. El paper gens galdós que ha jugat en impedir la renovació d’un Tribunal Constitucional que ha exhaurit el període pel qual va ser escollit –imaginem-nos què passaria si quan ZP acabi la legislatura la volgués allargar perquè trona o plou a Cantàbria--; però també l’atac sistemàtic a coses sensibles a algunes persones, com ara jo –si és que puc ser considerat persona— i el seu comunisme regional que contradiu un suposat liberalisme, em deixen fora de joc. Em deman com poden exigir tanta falsa solidaritat a balears, catalans i valencians –especialment--, mentre prediquen d’aplicar una política contrària en l’àmbit individual. Però bé, tornem al cas de la llengua que encara puc parlar. Les darreres pensades popular han estat pensades per un autèntic prestidigitador lingüístic. Estan preocupadíssims, ells, a esborrar qualsevol rastre de presència d’una llengua que els destorba, però són incapaços de dir-ho clarament –en açò s’assemblen al PSOE, tot i que ho saben dir sense els embuts que amaren els socialistes— i ens volen omplir la bossa de la compra amb una defensa encesa de les paraules que s’estan perdent a les Illes per culpa del català estàndard--. A les que s’estan perdent a Girona o al barri del Guinardó, per culpa del mateix estàndard, no s’hi referiran mai. Ep, i aquell vocabulari pràcticament extingit a Las Hurdes o a qualsevol altre regió --manxega , extremenya o andalusa--, és abandonat car aleshores sí que cal potenciar un estàndard. Jo riuria, en escoltar-los, però prest arribarà Nadal i ara no tenc temps a perdre. Aquesta dèria per demostrar que fer hivernar el pensament pot ser un problema que ultrapassi els mesos en què fa fred els duu a fer propostes estranyíssimes. Una de les darreres ha estat de voler rebatejar el català que es parla a la Franja –idioma ben viu per aquelles contrades— amb una nova denominació. D’ara en endavant serà l’aragonès oriental! Extra-or-di-na-ri! I jo, limitat de naixement o perquè aquesta equip m’extirpa les poques neurones que em restaven actives, em deman: i l’aragonès, com serà conegut? Sí, és ben cert que és gairebé mort i té més estampa de fòssil que el mateix fundador de la cosa, però, fotre, que té uns drets adquirits! Hi ha una llengua aragonesa, la fabla, que bé que intenta sobreviure. Ara ho tindrà més complicat, ja que ni el carter sabrà distingir-la. L’aragonès ha crescut i ningú no sap com ho ha fet. M’asseguren que encara ha d’engreixar més. Es veu que quatre exaltats –sempre hi ha d’haver aquests quatre forassenyants—pretenen que d’ara en endavant, el castellà d’aquelles terres sigui conegut amb el sonor nom d’aragonès occidental. Sona amb força el batall de la campana. Uns diuen que la bogeria és nada, altres que toca a retirada i alguns mantenen que és festa major.
Dius "Hi ha moltíssima gent assenyada en aquest partit." fent referència a militants del Pp.?
Avui no has pres les pastilles....