Diuen que a la catedral de Menorca es documenta que pels anys de segle XVI, abans de la Missa del Gall també es cantaven els seus versos terribles. La tradició, però, a la Balear del nord s’ha perduda i no sé si seria bona idea recuperar-la; cum-alre-no, es farien visibles els lligams ancestrals de la nostra nació, que igualment en forma de l’escut de les quatre barres, es pot veure alçant els ulls cap a una de les claus de volta del bell edifici gòtic.

“Lo jorn del judici parrà qui haurà fet servici”. Segons la lectura que en va establir Francesc de Borja Moll, ‘el dia del judici final es veurà (apareixerà) qui haurà servit’ a Déu, i, per suposat, es sabrà igualment qui no ho haurà fet.

Enguany, en sentir aquests mots de la profecia, més d’un pensarà en el món judicial d’ Espanya, on “la justicia vale menos que el orín de les perros”, com expressa un vers de León Felipe, tot i que el gran poeta castellà es referia, en escriure-ho, a la justícia de Franco. Amb la democràcia qualque cosa deu haver canviat a l’Estat espanyol, o no? Continua havent-hi una Audiencia Nacional, reducte institucional de la dictadura beneït per la Constitució dels ‘equilibris’ de 1978, i aquests dies jutja, set anys després del tancament per la Guàrdia Civil del diari basc Egunkaria, uns fets als quals ni la Fiscalia hi ha trobat matèria delictiva., sinó a instàncies d’acusació particular. Tenim també, no cal dir-ho, un Tribunal Constitucional al qual tothom que vulgui ser políticament correcte diu respectar (“las sentencias se acatan”, et diuen), però del qual són molts els qui n’assenyalen serioses deficiències. I tant de bo que el TOP va desaparèixer, que encara l’emprarien.

Tanmateix, amb tant d’imputat com es veu per aquests endorriols, per poca fe que hom tengui en la Justícia, esperarà que lo jorn del judici parrà qui haurà estat al servici de la societat a qui va jurar o prometre servir, o bé al servei del partit i els seus alts interessos quan no al servei de la seua pròpia butxaca. Esperem-ho, idò, ben asseguts, que la cosa pot anar per llarg.

Convendrà prestar atenció al text d’un dels nostres clàssics. Seguint els actes de l'Any Eiximenis convocats per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en commemoració del 600 aniversari del seu traspàs, l'editorial Bromera, d'Alzira, acaba de treure al mercat l'obra d'aquest franciscà nascut a Girona el 1330, i va viure part de la seva vida a la ciutat de València i va morir a Perpinyà el 1409, prolífic escriptor religiós i moralista. El "Regiment de la cosa pública" és una proposta sobre la forma i manera amb que els polítics han de comportar-se en el desenvolupament de la seua responsabilitat. Dedicada als jurats de València (però la utilitat de la seua lectura és garantia que podrà fer servici a molts més polítics que no només als de la línia que va fins als Zaplana, Camps, Font de Mora, Costa, Barberà i companyia). L'obra és un complet compendi de doctrines per al bon govern, en el qual Francesc Eiximenis, partint de la seua formació teològica i escolàstica, exposa el sistema pactista medieval.

Malgrat els esforços de l’editorial valenciana, és probable que la majoria de polítics valencians (ep, i dels Països Catalans, i els altres!) no considerin aquesta lectura prioritària. Amb tot i amb açò, la raó democràtica, a què apel·lava sovint María Zambrano i que fa de cada individu una persona, exigeix amb urgència un pla de xoc higiènic i no escadusseres mesures cosmètiques, com ara l’anomenat Codi Ètic. (I si l’incorporassin a l’assignatura Educació per a la Ciutadania?). Unes eleccions anticipades haurien de fer net el podrimer. No s’hi val que l’opció sigui el Llibre dels Àngels, també d’Eximenis, com a regal de Nadal als servidors de la cosa nostra, vull dir, de la cosa pública.

(Publicat a DdBalears, 20 de desembre de 2009)

P.S.: Seguiré el que fa n'Igansi, company i vesí de bloc, i apagaré els comentaris fins que, si déu vol, s'aturi la tempesta espamtosa que cau, dia sí dia també, damunt les nostres finestres illenques.