Misantropia obligada?
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 10 Feb, 2010- Mai com ara --estant sa-- m'havia sentit tan pessimista. He travessat
temporades en què ho veia tot molt negre i estava abatut i desganat,
però estic parlant d'etapes de la meva vida en què la meva companya
principal era una depressió: una mala amiga. Ara no. Juraria que no
estic gens deprimit, però not que el meu somni personal s'allunya de la realitat i es transforma més que mai en un món imaginari. En parlar de
somni, em referesc a viure en el meu món ideal o en un, aquest mateix,
que s'hi apropàs.
Tot i que no sé si tiraré la tovallola, em sent vençut. He perdut? Probablement. Les coses, les idees, per les quals he lluitat –amb encert o d’una manera que solament podia comportar un fracàs absolut— fan figa. El català i el catalanisme –una defensa un xic borda i alhora molt obligada de la manera de fer sobreviure el meu país—estan perdent la batalla. El meu món físic, la Terra, també està tocat; i tot i que sé que aquest planeta es refarà, també sé que jo no ho veuré. Els ideals de comportament --els meus, evidentment--, tampoc no estan de moda. I el poble jueu està desapareixent, amb l’ajut inestimable dels suposats progres occidentals. I mil coses més.
Tenc poques ganes de dir què pens, de tot plegat. Contràriament, en tenc moltes de tancar la meva paradeta i muntar-me un món personal i absolutament propi d’algú –jo-- embogit on recloure’m. Com que som incapaç de culpar-me del fracàs –reexir en aquest lluita és una tasca de superherois, i jo no ho som--, sovint decidesc que he de marcar-me uns nous objectius. Fent algun tomb pel Claustre, ara per ara no en tenc prou. M’empenyen a aïllar-me d’aquesta realitat que m’és desagradable i al final ho faré. Tanmateix, al meu món, en aquest ideal i paral·lel de què parl sí que s’hi està molt bé. És una llàstima que aquest vessi tanta misantropia. I és normal, l’ha creat una persona amarada d’aquesta afecció.
Ahir llegia una notícia més sobre la dolentíssima situació de la llengua catalana. La seva desaparició és a tocar. No sé si ho vull veure. Puc aclucar els ulls i fer com si habitàs en un altre lloc o remugar a través de les xarxes que omplen Internet. Som moltes coses. El país s’enfonsa, ens ataquen de mala manera contínuament… I la vida de l’home cada cop em sembla més odiosa. El temps, el clima, no hi té res a veure. Tret de la família, alguns amics i moltes persones que no conec, poca cosa em sembla defensable. I clar, açò és fotut. Per què som capaç de lluitar per una gent que no conec i en canvi tenir certa fòbia a fer-ho per una altra que tampoc no conec? On m’he errat? I la Terra –i l’Univers, a una altra escala— és extremadament formosa. Dissortadament, lentament em començ a sentir atret, exclusivament, per les roques, les plantes, les aus… Molts d’animals em provoquen un sentiment dual.
Pel que fa al món de les idees… és de les poques coses que salvaria, però em tem que solament quan aquestes idees no em resultin insuportables. Exigesc massa a la gent. A favor meu, he de dir que molt manco del que m’exigesc a mi mateix. Em sent fatigat, molt fatigat. No és que tengui ganes de plegar, sinó que tenc ganes que acabi ràpid. Encara hi ha coses que em fan el pes i que em fan feliç: la música, algun somriure afluixat durant un bon enfrontament esportiu, un assaig extraordinari… Tot plegat, bastant inútil i prescindible. I sí, estic cansat de televisions que m’ofenen, de ràdios agressives, de diaris anticatalans i antisionistes, de polítics que no serveixen per res, dels que s’hi oposen amb un estil matusser… I sobretot, estic fins als nassos de sentir –sense que les escolti—converses de bar en què l’agressivitat, el menyspreu, etc., són l’únic recurs per tapar la pròpia mediocritat. Cansat de sentir com humilien discapacitats psíquics, com malparlen de gent que no coneixen, com opinen sense tenir ni idea del que diuen, però sobretot de com no hi ha cap interès a aprofundir en un tema abans d’emetre un judici sobre aquest. No entenc la ignorància cercada, ni l’hedonisme, ni massa coses. Sí, som misantrop. Som tant misantrop que probablement acabaré oposant-me a mi mateix. Aleshores solament em restarà… i jo què sé què em restarà. Ningú no diria que través una bona època, de les millors. I la través, ho dic de veritat. Una de les millors dels darrers trenta-cinc anys, però per bona que sigui continua essent suportable, entre cometes.
Plou ? ....Govern (almanco espanyol) de lladres !
(Ànims Sintes ! la vida és "pluja" ).