El poble menorquí
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 14 Feb, 2010- Al llibre Les illes del Mediterrani, Josep Pla escriu que Menorca "és un país d'un gran gruix de cultura d'ona curta, que potser és la que té més interès en la formació de la gent -vull dir en la formació de la gent de bon sentit, bondadosa, tolerant i amable".
És aquest encara un retrat fidel dels menorquins i menorquines, o es tracta més tost d'un tòpic embellidor? Són els menorquins d'avui estrictes descendents d'aquella "bona gent de catalans –segons Muntaner- com negun lloc del món pot ésser bé poblat" o més tost en són d'aquells proscrits que s'acolliren al perdó d'Alfons el Magnànim en fer el guiatge a l'illa l'any 1427 quan aquesta corria el risc de quedar despoblada?
Maldem de desfer la impertinència d'algunes conclusions historicistes exagerades. Com va assenyalar l'antropòleg alaiorenc Joan Comes, no té cap sentit referir-se a la bondat o maldat dels pobles fent perilloses abstraccions de les estrictes realitats històriques. La interpretació de les situacions passades ens ha de permetre,si més no, fonamentar i comprendre la nostra realitat nacional present.
La cultura talaiòtica, més de 1.200 anys abans de Crist, és la primera que la Història data amb certesa. Serva notables similituds amb les cultures de la Mediterrània occidental i perdurarà fins a la romanització. Però els menorquins d'avui no tenen res a veure amb la gent de la cultura ciclòpea. Ni són descendents dels fenicis, dels grecs o dels cartaginesos, per molt que Nura, l'illa dels `focs', o Meloussa, `l'illa del bestiar', comptàs per als seus interessos comercials des del segle VII aC. Tampoc la nostra ‘romanitat’ deriva directament de la incorporació de les Balears a la província hispànica Citerior per obra de Q.Cecili Metel el 123 a. C.
Va haver-hi un cristianisme primerenc (amb la famosa carta del bisbe Sever -417- i l’arqueologia paleocristiana), així com una Menorca bizantina des del 513 fins a l'annexió musulmana a l'emirat de Còrdova (903).
Quatre segles de presència sarraïna forçosament havien de deixar-hi una forta empremta, present encara en la toponímia i en comptades deixalles etnològiques i arqueològiques. Les vicissituds de la Menorca musulmana seran les mateixes que les del conjunt de l'arxipèlag. El 1231, pel Tractat de Cap de Pera, el moixerif menorquí ret vassallatge al rei Jaume I, situació que es manté fins a la conquesta d'Alfons II, el gener de 1287.
Set-cents vint-i-tres anys ens separen de la data en què el poble de Menorca, tal com ara i adés el constituïm, va tenir acta de naixement. L’illa s'incorporava a la Corona catalano-aragonesa i era l'inici de la seva catalanitat. Josefina Salord s'hi referia amb aquests mots al CIM dia 17 de gener de 1987: "Els menorquins sarraïns són substituïts pels menorquins catalans: els planys elegíacs d'uns i les exultacions èpiques dels altres constitueixen les dues cares de la mateixa moneda. Així, tanmateix, cal no oblidar-ho, s'escriu la història. I la nostra, la que es perllonga fins a avui mateix, s'inicia fa set-cents anys, continuadors com som d'aquells catalans que feren de Menorca la seva terra tot configurant, així, per a ella un nou espai històric i una nova personalitat -cultural, lingüística, humana- a través de la qual poder-lo viure".
A partir de llavors Menorca rep una legislació i una organització social similars a les que regien a les terres catalanes; el català n'és el seu idioma; la senyera pròpia serà la de les quatre barres, i quan el 1463 els menorquins s'alcen en armes per defensar la causa del Príncep de Viana contra Joan II, ho fan al crit de "Visca Catalunya!"... La catalanitat dels menorquins era palesa al llarg del segles de govern de la dinastia dels Àustria i no s'anirà esborrant si no a partir d'un procés castellanitzador curosament planificat i implacablement aplicat, sobretot a partir de la incorporació de Menorca a la monarquia espanyola el 1802, sense que, per ara, els propòsits de l'assimilisme espanyol hagin aconseguit l'èxit definitiu.
(Publicat a DdBalears, 14 de gener de 2010)
Ben explicat Joan. A vegades em deman com pot ser que coses que per uns són òbvies a d'altres els costa tant d'entendre o d'admetre. Darrerament he tingut alguns debats sobre la catalanitat de Menorca al Facebook, però hi ha massa prejudici i massa ignorància que ni amb arguments es resolen.
No ens podem cansar d'explicar aquestes obvietats una i altra vegada, tantes com facin falta, si volem mantenir amb un mínim de dignitat els nostres origens. Hi ha coses que s'haurien d'ensenyar a l'escola i sembla que no és així.