Centralitat i espais fronterers
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 21 Feb, 2010- L'obra teatral de José Sanchis Sinisterra s'emmarca dins unes coordenades estètiques i ideològiques, que es verbalitzen al seu manifest El teatro fronterizo (1980). En recoman la lectura; forneix una bona reflexió per entendre la cultura i les identitats sense fronteres.
Com les televisions que reclamam als qui ens han imposat barreres identitàries fins a l’espai radioelèctric. “Hay territorios en la vida –escriu el dramaturg- que no gozan del privilegio de la centralidad. Zonas extremas, distantes limítrofes con lo Otro, casi extranjeras (...) Áreas de identidad incierta, enrarecidas por cualquier vecindad (...) Desde las zonas fronterizas no se perciben las fronteras”. Que no se’n tengui percepció, però, no vol dir que no hi siguin. Per cert, donem la benvinguda a la reciprocitat de canals en català entre IB3 i la CCRTV, que ja és operativa des d’aquesta mateixa setmana.
Amb tot i la petita alegria, no hem de davallar la guàrdia i recordar que la iniciativa legislativa popular, que impulsa Acció Cultural del País Valencià, és a l’última fase de recollida de signatures per poder ser entrada al Congrés. En calen 500.000! Mig milió de persones que estiguin a favor d’eliminar barreres sense sentit en una societat que es vol oberta, i caldrà després que la majoria a les Corts espanyoles sintonitzi amb aquesta demanda i aprovi la llei. Ses Senyories no farien res de l’altra món desplegant la Carta Europea de les Llengües. Com és que no se’ls havia passat pel cap abans? Ho deman sense ironia. Els partits que el 1980 van imposar, democràticament sens dubte, un mapa comunicacional que venia a esbocinar els espais culturals no castellanocèntrics, tindran l’ocasió de redreçar aquell greu tort. Hauran passat trenta anys, i prou mal que han fet al tan esventat pluralisme.
La llengua catalana continua sent molt minoritària a casa nostra pel que fa a la tria del dial o al zàpping televisiu, com és escandalosament minoritària al cinema o quasi inexistent a altres àmbits del nostre país, la qual cosa no sembla preocupar gens ni mica als defensors del “bilingüismo bien entendido”.
No confonguem, tanmateix, increment del número de canals d’informació amb qualitat d’aquesta o amb llibertat d’expressió. No descobrim la salsa maonesa si deim que dins la banalitat dels grans mitjans de comunicació la cultura és poca cosa més que entreteniment i negoci, la vida es concep com a espectacle, reality shows al servei del poder econòmic i polític, que canalitza la informació més tost com a propaganda.
A la regió centre americana, durant anys l’atenció mediàtica es sol focalitzar a la Cuba castrista i posteriorment a la Veneçuela de Chávez. Nicaragua, Perú, Guatemala i altres països de la zona no guaiten quasi mai als telediaris, llevat que episodis de guerra o catàstrofes esgarrifoses els donin centralitat. A Haití, el país més pobre d’aquell tros de món, hi havia molta misèria abans del terratrèmol. Tanta, que la CNN, ABC i els seus satèl·lits de la dictadura de la imatge única devien considerar que era millor no esmentar-ho.
Aquesta setmana ha tingut lloc al Congrés dels Diputats un debat sobre economia, de transcendència equivalent al que en diuen “debate sobre el estado de la Nación”. Escriuen els entesos als seus mitjans de premsa respectius que ni govern ni oposició han presentat alternatives a la crisi; si més no, destaquen la poca consistència de les intervencions de Rodríguez Zapatero i de Rajoy. Si de cas alguns salven de la crema en Duran Lleida. Ni gairebé esmenten el contingut d’alguna intervenció dels minoritaris. Però, què és la democràcia sense que els minoritaris puguin fer sentir les seues raons. La d’IU-ICV a mi em va semblar que deia coses diferents, tan raonables, si més no, com les del discurs unificat, clarament bandejat al centre dreta, de les formacions que tenen la centralitat del Parlament. Però les raons de Llamazares estaven circumscrites als 10 minuts faixats reglamentaris i sotmeses al silenci dels principals creadors d’opinió.
(Publicat a Diari de Balears, 20 de febrer de 2010)
jordan shoes
air jordan shoes
michael jordan shoes
gucci shoes
gucci handbags