Què em pot prendre UPyD?
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 22 Feb, 2010- De totes les que ens ofereixen, la proposta política d'UPyD es la que
em fa més por. El partit, la ideologia del qual fa color de ser
pobríssima, predica una regeneració democràtica que solament
s'estalona en la demagògia i un discurs simple que sempre surt bé de
preu: ficar-se amb els més dèbils. A l'Estat espanyol, els dèbils són a
la perifèria. Els que habitam a la Roqueta, pertanyem en aquest grup.
Per tal d’aconseguir un objectiu pervers, una imitació grollera del jacobinisme de l’Estat del nord, el centre necessita de donar una sèrie de passes. Algunes ja les ha donades, però la més important és infiltrar-se, destruir des de dins. Aquest concepte no és del tot correcte, car podria entendre’s com si els infiltrats actuassin d’amagat i no és així. Ben al contrari, una de les coses que més els honora és que donen la cara i açò sempre ho hem d’agrair. Tampoc no els definiria com a enemics meus, sinó que en tenc ben prou a considerar-los rivals. Certament, la seva existència no hauria estat possible sense l’aixopluc que els va donar e PSOE durant molts d’anys. Part dels afiliats a la marca blanca del PP podien haver estar afiliats sempre a l’ala dura, la selecta. Ningú no ho hauria notat. Aquests afiliats prediquen un discurs que es pot definir en quatre paraules: España, lo único importante. I jo hi afegiria: nada más y nada menos. I no els critic excessivament, ja m’agradaria que entre els estam convidats a sumar-nos a la seva fina manera de fer-nos desaparèixer com a poble –no com a individus— hi hagués gent disposada a posar, de tant en tant, la supervivència davant de tot. Tanmateix, hi ha una diferència entre el seu nacionalisme i el meu. Mentre el d’ells pretén ocupar tant de terreny com sigui possible, el meu solament és un nacionalisme del pobres, d’anar per casa, de resistència. Estam condemnats a ser residuals i segurament integram una de les darreres generacions. És possible que els meus néts, si algun dia en tenc— encara no hagin estat devorats per Castella la Gran, però dubt molt que els besnéts puguin formar part de la nació catalana.
UPyD, però també el PP, bona part del PSOE i una secció, més minoritària, d’EU , ja fa estona que han venut l’ànima a canvi de res. El futur és seu. Tenen tots els avantatges i compten amb moltes armes per vèncer sense utilitzar –aquest cop no els caldrà—cap mena de violència: en tenen prou amb els mitjans de comunicació, amb un trasllat de població la major part de la qual no sap on va, amb algunes petites cosetes més i, sobretot, amb la col·laboració i el desinterès dels que teòricament haurien d’engreixar el meu bàndol. El meu bàndol és l’autèntic responsable de la desfeta. Ho és perquè se sent inferior. Ho és perquè no gosa fer front d’una manera pacífica a l’ofensiva. Ho és perquè el cofoisme el domina del tot i ho és perquè tot i que en aquest moment tenim a l’abast més mitjans que mai per fer caliu cultural, hom s’estima més divertir-se que una altra cosa. Que ens escuren? Ja ens està bé. Que ens fan avergonyir de la nostra cultura?, també ens està bé. La nostra vida és simple. Mentre disposem de sexe, entreteniment i alguna substància que ens permeti volar, ja en tenim prou. Els indis americans van ser anihilats gràcies a l’alcohol, nosaltres no desapareixerem físicament, però la nostra ànima fa estona que és prop de terradet, com diuen a Alaior, o, emprant una altra dita, la corona és a les 12, el funeral… Fa uns anys no haurien deixat rebre els darrers sagraments ni cap capellà no hauria pregat per nosaltres. No ens han assassinat, ens estam suïcidant.
El rival és poderós, el meu bàndol lamentable. Hem callat davant de tot. Hem jugat sense defensa des de fa uns quaranta anys. Ara ja no hi ha res a fer. Sí, ho torn a dir, som besavi d’un nou castellà, de la mateixa manera que som besnét d’uns menorquins que va començar a ser batuts. Aleshores no calia resistir ja que solament legalment no érem catalans. Els besavis segurament ni sentien xerrar en la cap llengua que no fos la seva més que durant una brevíssima etapa escolar. Els seus pares ni açò: ni passaren per l’escola. No m’estranya gens que un d’ells vagi acabar registrat com a Poncio Giménez García (l’avi Ponç), tot i que sempre li van dir Ponç que el llinatge de son pare era Xemenes i que la seva esposa havia nascut Gràcia i era filla i néta de Gràcies. Açò no es cap invent: he remenat els registres. Primer ens prengueren el nom, després la dignitat i ara toca la llengua. Si UPyD creix, hauré nascut Sintes, però serà difícil que hi mori. Gràcies a Déu, cada cop tenc menys por de res. M'han pres massa coses i se n'aniran amb una medalla, però amb el sarró buit.
L'estructura mental del nacionalisme espanyol, és pregonament racista. Tot el patrimoni cultural, històric, lingüístic del què en dius amb l'eufemisme "perifèrics", el menyspreen.
Tot el que no els resulti qual victòria absoluta, no els deixa feliços. Mesquinets!