Em plant!
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 3 Mar, 2010Si repassam els mitjans de comunicació menorquins, ens podrem adonar que la presència de la nostra comunitat, en tant que menorquina i diferent a la que promou Madrid, és prou esquifida. Uns perquè solament cerquen els beneficis econòmics, altres perquè solament els interessen els guanys polítics i la majoria perquè així ja s'hi senten còmodes, aquests mitjans han reduït moltíssim aquesta presència i solament la consideren interessant si ens converteixen en un simple col·lectiu folklòric. Ho tenim magre si volem sobreviure com a poble.
Crec que ha arribat el moment de plantar cara, de dir-los que som aquí, de fer-los entendre que encara hi ha menorquins ens resistim a desaparèixer com a poble. Sovint tenc la impressió que molta gent ja en té prou a creure que els nostres trets diferenciadors són quatre monuments arqueològics –que de passada hem de dir que no vam fer els nostres avantpassats--, una llengua que queda bé per referir-s’hi en mantenir una conversa amb un visitant però afrontar-nos-en de parlar-la i exigir que la respectin i poca cosa més i unes festes en què participen quatre cavalls. El menorquinisme, que a més solament té sentit aferrat a un àmbit nacional més gran i que no és el castellà, està ferit. Ens haurem de plantar si no volem retrocedir més. fins i tot fora interessant de fer algunes petites passes per recuperar part del terreny perdut.
En el terreny polític, ho tenim magre. Ens han fet creure que som pocs, però opín que tot i que estam molt enfora de ser majoria, som més que no ens pensam. Sí, som uns quants més que no sembla, però estam massa dividits. Mentre l’altre col·lectiu no té cap problema per unir-se quan ha de trepitjar algun dels nostres drets, els menorquins --catalanistes o no--, estam excessivament dominats per un aprenentatge que ens ha fet mal. La seva empremta és prou visible, ha deixat petjada. L’educació que vam rebre, ha triomfat. El seu pòsit pesa. En aquests moment, ja pas d’actuar solament amb bones paraules –amb això no vull dir que així de ser ni una persona mal educada ni que pensi anar a fer mal: no és açò—, he arribat al meu límit. Ara lluitaré activament, amb gestos, amb una nova actitud, m’enfrontaré d’una manera decidida a les idees que vulneren el dret a sobreviure que té el meu poble.
Una de les coses que podríem fer és una revista digital, ja que som conscient que si l’hem de fer sobre paper ho tenim magre. Aquesta revista hauria de mantenir el caliu. Trobar suport econòmic no hauria de suposar un problema, el que cal és gent que hi vulgui col·laborar. Ens hem de fer tenir en compte. Han de saber que no permetrem que ens continuïn trepitjant. Els farem veure que és possible que siguem la darrera generació menorquina, però que resistirem fins que el darrer de nosaltres aleni. S’ha d’haver acabat el nostre cofoisme. Hem estat benets massa temps. No ens transformarem amb llops, però podem actuar com a cabres. Si, ja sé que la paraula fa gràcia, però la cabra no solament tindrà un punt de “boja”, també tindrà molt de front per envestir qui la vulgui dominar. El menorquinisme serà les nostres banyes, les banyes que emparem per no deixar-nos prendre més territori, ni més història, ni més cultura. Sortirem al món com a menorquins, com ho havíem fet sempre. Som illencs, però mai no hem estat tancat en aquesta illa. N’hem sortit, però l’hem enyorada i hi hem tornat.
Estam oberts a rebre gent, però han de saber què som, com som i que ho volem continuar essent. hauríem d’estar cansats de depredadors del territori, d’explotadors dels recursos no renovables, de gent que no és capaç de respectar-nos. I això no és xenofòbia, ni fer-hi prop.
És difícil que els nous menorquins ens coneguin si solament els mostram com som a través d’uns mitjans de comunicació que ens han abandonat. És gairebé una heroïcitat resistir sense poder fer front al bombardeig televisiu que patim. Només tenim una tele i mitja, unes emissores de ràdio que poden retransmetre la seva programació en català, però que en realitat amaguen tot allò que faci tuf català. sé que perdrem, però també sé que ara seré mal de matar. I vull que qui ha decidit enterrar-me ho tengui clar. En Francesc Sintes, almanco ell, viurà com a català de Menorca i ja passa de reverenciar l’Espanya castellana. Castella té moltes coses bones, però jo no som castellà. Puc acabar essent espanyol, però no a la seva manera. M’he plantat. Algú més es vol plantar amb mi? Si no ho feim, solament sabran què era un menorquí si lligen algun tom de l’Enciclopèdia de Menorca --uns toms que només trobaran de segona mà i que probablement ja no entendran— i quatre o cinc llibres o col·leccions més. Que som més que un fandango i quatre cançons que cantam per anar de vega. Som uns cagats que solament tenim futur si ens plantam. Començam amb una revista? EL PPSOE ha de saber que per comandar haurà de comptar amb els menorquins.
Jo també