Sempre s’han de mirar què fan els altres per poder trobar els culpables. Qui no ha operat mai amb doblers negres? Qui no ha intentat mai defraudar a Hisenda? Total: si Hisenda som tots... I si porc a mitges mai no és gras, imaginau quin greix es pot treure del porc de l’Estat (sia dit en sentit metafòric, és clar)! Doncs, aquell qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. No hi ha gaire veus que es facin sentir per denunciar una pràctica més comuna que l’ús de la “lengua común de todos los españoles”, ço és el frau fiscal. Si fins i tot personatges de la jet set espanyola, aquestes que surten setmana rere altra a la premsa gràfica i a programes televisius de gran consum, figuren o han figurat a les llista dels defraudadors. I açò no va ara només per La Pantoja i son maridet, l’ex alcalde, perquè aquí també en tenim pasturant per les nostres tanques.

Segurament sabran allò que va amollar a la SER, Espeeranza Aguirre, lideressa popular i populista: “La corrupción es algo consustancial a todas las instituciones”. El portaveu d’IU a l’Assemblea madrilenya la va contradir: la corrupció és consubstancial al model polític de la senyora Aguirre, no de les institucions. Clar que ella prou que ho sap: no debades va aconseguir el Govern de Madrid gràcies a uns trànsfugues del PSOE. Però anem al cas i deixem anar això; ara ve lo bo..., que diu la rondalla del rei que pelava faves i les baves li queien per darrere el clatell.

El cas és que, segons resulta dels sondeigs, els episodis nacionals de la corrupció (i n’hi ha a cacarrells als jutjats!) no fan forat en la massa de votants dels partits corruptes. Mentre els minoritaris perden suport, creix poc (però creix) el Partit Popular a Menorca i a Eivissa i, per tant, es manté com a partit amb més intenció de vot de les Illes Balears. Que els partits que composen el Bloc, que altres problemes tindran però aquest de la corrupció no els esquitxa, es desinflin resulta simptomàtic.

El notari López Burniol en un article a l’Avui (“Laïcitat política”, 24/4/10) es refereix a aquestes fidelitats electorals en termes d’adhesió infrangible a unes sigles de partit i als seus líders, com si es tractàs d’un matrimoni de per vida o d’un acte de fe per damunt de qualsevol debat racional. Això mostra una concepció quasi religiosa de la política. Però la política no és una qüestió de fe, sinó que, a més a més de les ideologies personals, cadascú defensa uns interessos més o manco immediats. Tanmateix, actituds tancades com aquestes, denoten una mentalitat sectària a força de rigideses i d’exclusions, la qual cosa explicaria el sorgiment de radicalismes creixents a banda i banda de l’espectre polític, amb escassa o nul·la voluntat de pacte, amb la tendència de convertir l’adversari en enemic, amb contínues escalades verbals de retrets que limiten en l’improperi i la injúria, pensades més a obtenir ressò mediàtic que no en la veritat dels fets.

En situació normal, d’un govern eficient s’espera una gestió modernitzadora de les infrastructures i els serveis públics, però sobretot idees noves i que estableixi prioritats. En les crisis, es generen incerteses i la ciutadania cerca formulacions polítiques clares i fortes, i rebutja l’ambigüitat, el silenci o la negació de la realitat. Toc d’atenció als qui governen: a falta d’idees sempre guanyen les estratègies més conservadores, les que desdibuixen les diferències entre dretes i esquerres, les que apel·len als sentiments més primaris i defensius de la gent.

(Publicat a DdBalears, 9 de maig de 2010)