El Tribunal Constitucional ha rebutjat en quaranta-vuit hores declarar-se incompetent per jutjar l’Estatut de Catalunya. Un rècord de celeritat. Es pensaven els catalans que els Magistrats cantarien la palinòdia? I un be negre! Les missives del Parlament de Catalunya em recorden la definició que, a finals dels anys 80, un jove diputat Joan Huguet va fer de les proposicions no de llei aprovades pel Parlament de les Illes: “recados a la Madre Superiora”. Per desestimar-les, els notables juristes s’emparen en l’article 17.2 de la Llei Orgànica del TC: “Los magistrados del Tribunal Constitucional continuarán en el ejercicio de sus funciones hasta que hayan tomado posesión quienes hubieren de sucederles”. Certament, els qui no haurien de ser-hi, perquè el seu mandat de nou anys fa temps que ha expirat, hi són ja que ningú ha nomenat els seus successors; ergo, continuen en actiu. La llei és en aquest punt prou clara.

“A la vora-vora del mar on vigila / Montgó, els peus a l’aigua i als núvols lo front / omplia una verge son càntir d’argila, / mirant-se en la font”... Jacint Verdaguer a L’Atlàntida explica el naixement mític de les illes de Menorca, Mallorca i Eivissa. La donzella de peu de petxina que porta aigua rellisca en la molsa, cau la gerra i s’esberla en tres bocins: “tres foren los testos, tres foren les illes”... Doncs, de semblant manera (no gens mítica, però) les sol·licituds catalanes rellisquen per la molsa jurídica de l’Alt Tribunal. Set foren els recursos (com els pecats capitals o els nans de la rondalla de Na Magraneta), set han estat les providències desestimatòries del TC (com els sagraments, els dies de la setmana o les set sivelles que guarden el Llibre de la Saviesa Proverbial).

I mentre els qui han de moure fitxa (Govern i principal partit de l’oposició espanyols) no ho decidesquin, els caducats continuaran en ple exercici del seu poder arbitral (?). Ja els està bé aquest impàs, més llarg que un dia sense pa.

En què devien estar pensant els serveis jurídics del Parlament de Catalunya quan avalaven la iniciativa d’apel·lar a l’alt tribunal? El TC ha contestat com Déu mana: - “La llei la fem els més forts, no sé pas de què t’estranyes...” A Espanya, aquests manaires manen molt. N’hi ha prou a fer una volta per la madrilenya Plaza Colón per comprovar què és el nacionalisme hispànic pota negra: una partida de metres quadrats de bandera rojigualda onejant al vent des d’un pal de no sé quants (però molts) metres d’alçada. Imposant i impressionant. Quatre punts cardinals d’on el vent pot bufar i bufa, i tres dimensions en l’ordre de l’espai. Quatre i tres fan set, cap buit! El nombre màgic.

A Madrid hi ha, com tothom sap, grossos edificis de pedra ‘berroquenya’, vull dir centres de poder autèntic; res a veure amb les carcasses regionals autonòmiques. Potser sense ser-ne conscient, Rodríguez Zapatero ha donat la raó als que creuen que les dues úniques sortides que podem tenir, nacionalment parlant, els ‘perifèrics’ són quedar com ara (retrocedint en certs aspectes abans del 1979 si el TC dicta sentència restrictiva) o emprendre lliurement un altre camí. La presidenta Casas anuncia que la sentència serà abans de l’estiu i l’estiu ja és a tocar.

Amb una sola frase –“ hem culminat la fase de l'autogovern”- el president teòricament més obert a ‘la España plural’ ha tombat les quimeres d’aquells que apostaren pel “federalisme” o per un “estat confederal”. Si la fase d’autogovern per al PSOE ja ha tocat sostre - i per al PP, evidentment, ja fa temps que hauria d’haver acabat -, qualsevol estadi intermedi entre l’actual autonomisme o l’independentisme és vana il·lusió, fum de formatjades. Zapatero ho ha dit al Senat –gran Cambra territorial, rompeolas de todas la Españas.

(Publicat a DdBalears, 30 de maig de 2010)