dins la cova
Escrit per Pau Faner | 28 Mar, 2007Diuen que dins la cova del crani hi ha el cervell. Ja no és la caverna de Plató, ni tan sols és un mite; és, senzillament, un òrgan; potser el més noble i delicat, això no ho sabria dir... Els homes prehistòrics ja tenien un cervell prou privilegiat com per donar la seva visió del món i de l’essència de l’ésser humà en pintures d’una originalitat insuperable.
I segons el professor Boris Cyrulnik, de la universitat de Toulon-Var, el cervell no tan sols és la clau del nostre comportament, sinó de la nostra felicitat. Però jo puc assegurar al professor Cyrulnik que aquests altres professors, anomenats “mestres” de tercer o quart d’ESO no són al nostre país un exemple de felicitat, tot i que n’hi hagi amb el cervell més que privilegiat. Pel que fa als adolescents, Boris Cyrulnik afirma que la majoria de fillets formals esdevenen adults ben socialitzats, que només els qui són anormalment formals, els qui es mostren massa ben educats són víctimes de la sobreprotecció familiar, i hauran de cercar el suport d’un amic, o de la cultura, per aconseguir la pròpia autonomia. Pel que fa als adolescents desordenats, els qui falten molt a classe, els indisciplinats esdevindran delinqüents, si la cultura no pren el relleu dels pares i són recuperats.
De manera que el cervell --la cultura, el suport de l’amic o familiar de confiança, el club on els adolescents s’ajunten a fer activitats de música, de cinema o del que sigui— és encara la clau de l’entrellat. Supòs que la intenció era posar molt de cervell a ESO, massa cervell per a tan poca inversió, i la cosa corre perill d’anar-se’n en orris i quedar en no res; una experiència fracassada, una cosa que hauria pogut esser bona i no ho ha estat. Ara record n’Esteve Campins, un professor de matemàtiques, els alumnes del qual feien chat amb gent de la seva edat a Sud Amèrica. Nosotros estamos en ESO. ¿ESO? Van fer els americans, ¿Y qué diablos es ESO?
Quan els alumnes sobreprotegits s’ajunten a una classe amb els indisciplinats, i a més s’hi afegeixen aquells alumnes necessitats d’atencions especials perquè no arriben al nivell mig --el “llistó”, avui en dia molt baix--, o perquè tenen altres tipus de dificultats; quan a un professor li diuen que ha d’atendre a la “diversitat” i fer adaptacions per aquests tipus d’alumnes --dividir-se en uns quants professors, com fa l’ameba— i mantenir l’ordre a darreres hores, i si no el mantén és un mal professor, sense cap altre recurs per posar ordre que un avís --parte-- a aquestes famílies que sobreprotegeixen o desatenen els seus fills, llavors obtenim el negatiu d’ESO que no entenien els americans. He oblidat els superdotats; aquests s’avorreixen moltíssim, mentre l’ameba va atenent a la diversitat, i quan arriba a casa i la dona li demana com li ha anat contesta que no parlarà ni en presència del seu advocat.
Com sempre molt bona la narració. No vull ni pensar-hi en el pobres professors...
Idò, jo pens de fa anys que el cervell -ens ho ha demostrat la ciència i l'experiència- és l'òrgan rector de tot, de la felicitat, és també el fre
-la racionalització- de les desgràcies. El cor és un òrgan massa mitificat, i el seu glatir és com el de l'estòmac, per raons d'alegríes, de disgustos...es fan notar i prou, el cervell els matisa.