Os gatos
Tenc una vesina estrangera que és la reina dels moixos, un
moix, sabran els continentals, és un gat. Us ho explicaré. Resident de
temporada i altres estades breus i espesses, just arribada la vesina convoca la
moixada al jardinet, els parla, els fa moixonies, els alimenta. He vist replecs
de fins a quinze moixos, allò feia com a por.
Segueix » 
5 comentaris
Ignasi Mascaró » Et Inopinanter
No a la guerra?
Al món hi ha seixanta-cinc països que produeixen petroli. D'aquests,
cinquanta-sis ja han arribat al màxim i cada dia nextreuen més poc.
Tenim un problema i és molt gros. Entre tots sobretot alguns, car hi
ha molta gent que mai no n'ha emprat, si més no directamentconsumim
entre vuitanta-cinc i vuitanta-set milions de barrils al dia i aquesta
quantitat molt prest superarà els cent vint milions. Això succeirà ja
Segueix » 7 comentaris
Francesc Sintes Giménez » El Claustre de Shangri-La
Reaprofitant arbres
Jean-Baptiste de Lamarck ha passat a la història, de forma força injusta, com a exemple de l'error científic. Atent observador de la natura, va ser capaç de deduir que totes les espècies vivents havien evolucionat a partir d'un avantpassat comú. Malauradament, a l'hora de proposar un mecanisme que expliqués aquests processos de canvi, no va encertar: ell pensava que els caràcters adquirits en vida es poden transmetre a les següents generacions, i que era l'acumulació d'aquests petits canvis allò que provocava l'evolució de les espècies.
Segueix » 5 comentaris
Sa Monea » Dalt s'arbre
Una història d'Amor
Any 2069. El Decret d'Unions Obligatòries, DUO, del ministeri de l'Amor és vigent des de fa setze anys. Estableix, com és conegut, que les parelles sentimentals duraran cinc anys com a termini màxim.
Segueix » 3 comentaris
Favàritx » Dubtes
Quin preu te la teva obra (II)
Si comences la teva carrera artística, has de valorar el teu treball
per a treure'n un sou normal. Estàs començant, no ets l'hòstia i el teu
sou ha de ser sensat. Justifica les despeses de material i les hores de
feina, i si tot va bé, més endavant podràs taxar el teu prestigi en
tant que el vagis adquirint i estigui justificat. És recomanable
treballar amb un espectre variat de formats i preus per a comprendre
millor quin és el teu fort. Un cop tinguis un registre regular de
vendes i un mínim coneixement de la teva demanda, podràs jutjar millor
quina és la teva situació en el mercat artístic.
Segueix » 21 comentaris
Carles Gomila » Fragments d'insomni
Una glosa
Avui migdia m'ha telefonat ma mare amb aquestes: m'acaba de venir a la memòria una glosa que cantava mon pare, jo tenia entre vuit o deu anys, o sia cap allà l'any 1930-1932, a veure si en treus es net.
A sa planada hi ha fira,
que es senyors l'han feta fer.
Ses estores de l'església
han servit per fer es bouer.
Jo us la deix i esper que entre tots em fareu quedar bé.
Segueix » 1 comentari
Pau Gener » Sa tanca de s'era
En Xec es gegantó
Tot coincidint amb la festa del treball es presentà as Castell el nou gegantó, fet a partir de fotografies de Francesc Calvet, amb la seva cara esplèndidament reproduïda. Els organitzadors em feren la confiança d'encarregar-me'n la presentació. Aquest n'és un extracte.
Segueix » Comenta-ho
Pere Gomila » Veles i vents
Front antibujot
Companys, em torno a posar el mono de lluita contra les costums qüestionables, i surto a la batalla. En pocs dies veurem pels diaris les fotos dels bujots, aquesta tradició ciutadellenca tan sàdica. Des d'aquí comença la meva lluita contra aquesta salvatjada.
Segueix » 12 comentaris
Míster » Un tallat, per favor
el ball
Camí del cine, sempre trobava en Rodam. Era llarg i prim, i se semblava una mica al magre de Laurel i Hardy, els de les pel·lícules còmiques. Per parlar també shi semblava, perquè no hi havia qui entengués ni una paraula, i emetia uns guiscos altisonants, curiosíssims.
Segueix » 4 comentaris
Pau Faner » La butaca vermella
Com quedam? (2)
- El testimonio de Manzano desacredita las pruebas clave de la versión oficial del 11-M [El Mundo]
- El juicio del 11-M desmonta la teoría de la conspiración [La Vanguardia]
- Els Tedax van descartar el mateix 11-M una possible autoria d'ETA [El Periódico]
- La policia desmunta la teoria de la conspiració de l'11-M [Avui]
Segueix » 10 comentaris
Francesc Febrer » Bitsel·lània
Aquest és un recull actualitzat constantment dels darrers escrits publicats a altres blocs relacionats amb Menorca. Per a més informació, clica aquí.
divendres, 4 de juliol
12:11 Els auguris de fa quaranta anys eren encertats (publicat al Menorca Diari Insular el dia 4 de juliol de 2008)» Perinno Lligams
El Maig del 68, un anticip del món actual
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El Maig del 68, un anticip del món actual
Santi Capellera i Rabassó*periodista
S i es remuntem quaranta anys enrere ens trobarem justament a l'any 1968. A les darreries dels anys seixanta hi van passar moltes coses, però per la proximitat i l'impacte jo en destacaria els fets del Maig francès, que ara són escrutats per historiadors i investigadors socials en un procés d’idealització de determinades figures i fets històrics, com ara Daniel Cohn-Bendit o Rudi “el Roig”.
L'any 1968 en concret va ser pròdig en esdeveniments que van mantenir el món garratibat i la tensió en una constant, amb successos com l'assassinat de Martin Luther King; la breu però esperançadora “primavera de Praga”, reprimida a sang i foc pels tancs soviètics; la matança d’estudiants a la mexicana plaça de les Tres Culturas de Tlatelolco; la fi de la llarga era dictatorial d’Oliveira Salazar a Portugal, i moltes altres efemèrides que van marcar per la història aquells convulsos anys que ens abocaven als setanta.
Al 68 ambé es rememora l’exportació de la revolució armada del “Che” Guevara –una icona per a tantes generacions burgeses– als països sud-americans; o la figura de la heroïna de la resistència irlandesa, Bernadette Devlin, o la palestina Leilha Kalehd; els “Black Panthers”, exponents del poder negre als Estats Units, o el moviment sandinista a Nicaragua i els indigenistes al continent americà. Algú va deixar escrit que la història és una bona mestra, però que té uns alumnes poc aplicats. La història propera d’Europa és, en part, la d’un seguit d’assoliments i també, d’una llarga sèrie de frustracions col•lectives. Al cap de quaranta anys d’aquell Maig del 68, sembla com si un sector de la nostra societat estigués instal•lada en una de les pitjors herències d’aquella revolta sense programa de futur: la cultura del no. Moltes vegades sembla que el passat es confon amb la història, que ha contribuït a debilitar la seva força i prestigi en qüestions com ara la religió, la política, l’educació i la moral. Però bona part de culpa la tenen també les noves formes de vida de la societat científica, tecnològica i postindustrial que no necessita del passat, perquè la seva brúixola intel•lectual i emotiva no té al nord la conservació sinó el canvi, la innovació i el consum, a diferència de les societats antigues de base comercial, artesanal i agrària. En aquestes condicions, el passat es redueix a un simple motiu de curiositat per a uns o de nostàlgia per a uns altres, és a dir, de sentimentalisme a la cerca de mites que ara encarnen els jugadors de tennis, els corredors de motos o de Fórmula 1, o espatarrants models de passarel•la, per no parlar del fenomen Chiquilicuatre, o de la Roja, ja que en aquells anys era impensable el fet que una selecció nacional espanyola del franquisme, per raons òbvies, es pugués anomenar de tal manera. Paradoxes del destí, mira per on.
Totes les societats humanes han necessitat sempre tenir un sentit de la seva vàlua i els seus sistemes de valors, els homes i dones que les formen han de saber que les seves vides són part d’un procés històric que es desenvolupa al llarg dels segles, i que el temps no pot ser mai estàtic, de manera que no es pot prescindir d’un passat històric objectiu i verídic. Com deia Albert Camus: “Hi ha una voluntat de viure sense refusar res de la vida, i aquesta és la virtut que més admiro en aquest món”.
Per això crec que aquells anys no són tan importants per allò que fan o proclamen, sinó per allò que anticipen. La fi de la modernitat. La substitució de les ideologies d’abast col•lectiu per l’ètica individual. Per dir-ho en paraules d’André Glucksman –el filòsof francès que va donar suport a Sarkozy– “per actuar contra el mal” (contra la situació de Txetxènia, per exemple, que és el tema d’un dels seus llibres) ja no ens cal saber on és el bé –és a dir, ja no ens cal tenir una idea prèvia de com organitzar aquest món que se'ns presenta al davant, ja que cada generació ha d'assumir els seus propis reptes.
L'any 1968 en concret va ser pròdig en esdeveniments que van mantenir el món garratibat i la tensió en una constant, amb successos com l'assassinat de Martin Luther King; la breu però esperançadora “primavera de Praga”, reprimida a sang i foc pels tancs soviètics; la matança d’estudiants a la mexicana plaça de les Tres Culturas de Tlatelolco; la fi de la llarga era dictatorial d’Oliveira Salazar a Portugal, i moltes altres efemèrides que van marcar per la història aquells convulsos anys que ens abocaven als setanta.
Al 68 ambé es rememora l’exportació de la revolució armada del “Che” Guevara –una icona per a tantes generacions burgeses– als països sud-americans; o la figura de la heroïna de la resistència irlandesa, Bernadette Devlin, o la palestina Leilha Kalehd; els “Black Panthers”, exponents del poder negre als Estats Units, o el moviment sandinista a Nicaragua i els indigenistes al continent americà. Algú va deixar escrit que la història és una bona mestra, però que té uns alumnes poc aplicats. La història propera d’Europa és, en part, la d’un seguit d’assoliments i també, d’una llarga sèrie de frustracions col•lectives. Al cap de quaranta anys d’aquell Maig del 68, sembla com si un sector de la nostra societat estigués instal•lada en una de les pitjors herències d’aquella revolta sense programa de futur: la cultura del no. Moltes vegades sembla que el passat es confon amb la història, que ha contribuït a debilitar la seva força i prestigi en qüestions com ara la religió, la política, l’educació i la moral. Però bona part de culpa la tenen també les noves formes de vida de la societat científica, tecnològica i postindustrial que no necessita del passat, perquè la seva brúixola intel•lectual i emotiva no té al nord la conservació sinó el canvi, la innovació i el consum, a diferència de les societats antigues de base comercial, artesanal i agrària. En aquestes condicions, el passat es redueix a un simple motiu de curiositat per a uns o de nostàlgia per a uns altres, és a dir, de sentimentalisme a la cerca de mites que ara encarnen els jugadors de tennis, els corredors de motos o de Fórmula 1, o espatarrants models de passarel•la, per no parlar del fenomen Chiquilicuatre, o de la Roja, ja que en aquells anys era impensable el fet que una selecció nacional espanyola del franquisme, per raons òbvies, es pugués anomenar de tal manera. Paradoxes del destí, mira per on.
Totes les societats humanes han necessitat sempre tenir un sentit de la seva vàlua i els seus sistemes de valors, els homes i dones que les formen han de saber que les seves vides són part d’un procés històric que es desenvolupa al llarg dels segles, i que el temps no pot ser mai estàtic, de manera que no es pot prescindir d’un passat històric objectiu i verídic. Com deia Albert Camus: “Hi ha una voluntat de viure sense refusar res de la vida, i aquesta és la virtut que més admiro en aquest món”.
Per això crec que aquells anys no són tan importants per allò que fan o proclamen, sinó per allò que anticipen. La fi de la modernitat. La substitució de les ideologies d’abast col•lectiu per l’ètica individual. Per dir-ho en paraules d’André Glucksman –el filòsof francès que va donar suport a Sarkozy– “per actuar contra el mal” (contra la situació de Txetxènia, per exemple, que és el tema d’un dels seus llibres) ja no ens cal saber on és el bé –és a dir, ja no ens cal tenir una idea prèvia de com organitzar aquest món que se'ns presenta al davant, ja que cada generació ha d'assumir els seus propis reptes.
12:11 Els alarmistes protectors unilíngües de sempre criden a la "jihad" els hispanoparlants (publicat al Girona Notícies i a Opinió Nacional el 4/07/08)» Perinno Lligams
No es preocupin: l'espanyol té una salut de ferro
Santi Capellera i Rabassó*periodista
No es preocupin: l'espanyol té una salut de ferro
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El manifest de 17 intel·lectuals espanyols entre els quals s'hi compten els sempre preocupats per la salut del castellà als territoris de parla catalana, senyors Albert Boadella i Arcadi Espada, ciutadans de pro (tecció), ha aconseguit el suport incondicional del Partit Popular i de la seva cúpula acabada de sortir del Congrés fet a València fa pocs dies. El document resa que està explícitament fet per protegir la salut d'aquesta llengua que “només” parlen 500 milions de persones. Una llengua que pel que es veu, segons que expliquen els protectors citats, està en perill en algun llocs irreverents com els territoris de parla catalana, on alguns dels seus habitants -que no pas tots- gosen fer servir per les seves comunicacions habituals una altra llengua, en detriment de la gran referenciada que és l'espanyola. Quin pecat aquest del bilingüísme recalcitrant a segons quines terres dignes de càstig per poc fidels a les essències pàtries. Però com s'atreveix ningú a posar pel davant de la llengua castellana qualsevol altra xerrera sense fonament ni història ancestral de conqueridors ni guerrers que han lluitat per coses tangibles i intangibles? (diuen els indocumentats, conscients o no del seu error), suposo que es pregunten alguns, entre es quals no hi ha cap bilíngüe òbviament.
En fi, que ningú no es preocupi per res, que a jutjar pel que es veu pels carrers de Menorca, i amb l'ajut inestimable dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, i dels molts residents menorquins vinguts de fora, que en la majoria dels casos l'única parla que tenen d'orígen és l'espanyola, la salut d'aquesta llengua està assegurada pels segles dels segles.
Que no es preocupi ningú per la salut de l'espanyol, que ja surten els intel·lectuals de més prestigi, i el polítics amb trajectòries democràtiques immaculades, en defensa d'una llengua que esta en perill de mort, perquè alguns gosem fer-ne servir d'altres amb les nostres mares i els nostres fills, i perquè aquests alguns hem fet lleis als parlaments per potegir -també- aquestes altres parles, tan dignes com el mateix castellà, de ser utilitzades i respectades. Que no es preocupin els essencialistes dogmàtics, que a Menorca quan preguntes alguna cosa en la llengua pròpia, cada dia són més els casos en que sents “¿como?”, que és l'abreviatura d'allò de “háblame en español”. Que no es preocupin els defensors de l'espanyol, que cada dia hi ha més acomplexats convençuts que defensar el forani és tenir més cultura i més pedigrí. Pobres els pobles que comencen així, i es dexen rentar el cervell, que acaben desapareixent com a pobles i com a cultures. Senyores i senyors...algú amb dos dits d'intel·ligència i de seny creu veritablement que el castellà està en perill a les terres de parla catalana? Vagin doncs per altres indrets de l'estat i escoltin el castellà que es parla. Viatgin i parin l'orella, i veuran.
Jo, sincerament, on crec que realment el castellà està en perill és a llocs com a Madrid, per exemple. On quan un com jo, que va estudiar durant el franquisme en un castellà absolutament acadèmic als Escolapis de Sarrià de Barcelona (ben poc sospitosos de catalanistes per cert), i a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Bellaterra, a les darreries de la dictadura, i en anys on el català només s'utilitzava a les cases i a pocs llocs més, sent segons quines expressions al carrer en el que se suposa castellà, i no les entén, ni en forma ni en fons, queda astorat. Perquè, a l'orella, realment són inintel·ligibles per argot i per modismes. Jo quedo preocupat per la salut d'aquesta llengua, però no precisament als territoris on els grans defensors de l'espanyol adverteixen que està en perill, sinó a les seus centrals d'on no se'n parla cap altra.
En fi, que ningú no es preocupi per res, que a jutjar pel que es veu pels carrers de Menorca, i amb l'ajut inestimable dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, i dels molts residents menorquins vinguts de fora, que en la majoria dels casos l'única parla que tenen d'orígen és l'espanyola, la salut d'aquesta llengua està assegurada pels segles dels segles.
Que no es preocupi ningú per la salut de l'espanyol, que ja surten els intel·lectuals de més prestigi, i el polítics amb trajectòries democràtiques immaculades, en defensa d'una llengua que esta en perill de mort, perquè alguns gosem fer-ne servir d'altres amb les nostres mares i els nostres fills, i perquè aquests alguns hem fet lleis als parlaments per potegir -també- aquestes altres parles, tan dignes com el mateix castellà, de ser utilitzades i respectades. Que no es preocupin els essencialistes dogmàtics, que a Menorca quan preguntes alguna cosa en la llengua pròpia, cada dia són més els casos en que sents “¿como?”, que és l'abreviatura d'allò de “háblame en español”. Que no es preocupin els defensors de l'espanyol, que cada dia hi ha més acomplexats convençuts que defensar el forani és tenir més cultura i més pedigrí. Pobres els pobles que comencen així, i es dexen rentar el cervell, que acaben desapareixent com a pobles i com a cultures. Senyores i senyors...algú amb dos dits d'intel·ligència i de seny creu veritablement que el castellà està en perill a les terres de parla catalana? Vagin doncs per altres indrets de l'estat i escoltin el castellà que es parla. Viatgin i parin l'orella, i veuran.
Jo, sincerament, on crec que realment el castellà està en perill és a llocs com a Madrid, per exemple. On quan un com jo, que va estudiar durant el franquisme en un castellà absolutament acadèmic als Escolapis de Sarrià de Barcelona (ben poc sospitosos de catalanistes per cert), i a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Bellaterra, a les darreries de la dictadura, i en anys on el català només s'utilitzava a les cases i a pocs llocs més, sent segons quines expressions al carrer en el que se suposa castellà, i no les entén, ni en forma ni en fons, queda astorat. Perquè, a l'orella, realment són inintel·ligibles per argot i per modismes. Jo quedo preocupat per la salut d'aquesta llengua, però no precisament als territoris on els grans defensors de l'espanyol adverteixen que està en perill, sinó a les seus centrals d'on no se'n parla cap altra.
12:11 JOAN ALZINA DE BLAUGRANA» NOTÍCIES DEL FERRE
EL EXCELENTE JUGADOR CIUTADALLENC JOAN ALZINA JUGARA LA PROXIMA TEMPORADA CON NOSOTROS.
OTRO REFUERZO DE LUJO PARA UN FERRE QUE DEBE ASPIRAR A TODO.
EL JOVEN JUGADOR QUE HA MILITADO ESTAS ULTIMAS TEMPORADAS EN EL ATC. CIUTADELLA DE TERCERA DIVISON, FIRMARA MAÑANA VIERNES SU COMPROMISO CON EL FERRE PARA LA PRÓXIMA TEMPORADA.
MAÑANA PUBLICAREMOS LA FOTO DE LA FIRMA.
BENVINGUT AL FERRE, JOAN
OTRO REFUERZO DE LUJO PARA UN FERRE QUE DEBE ASPIRAR A TODO.
EL JOVEN JUGADOR QUE HA MILITADO ESTAS ULTIMAS TEMPORADAS EN EL ATC. CIUTADELLA DE TERCERA DIVISON, FIRMARA MAÑANA VIERNES SU COMPROMISO CON EL FERRE PARA LA PRÓXIMA TEMPORADA.
MAÑANA PUBLICAREMOS LA FOTO DE LA FIRMA.
BENVINGUT AL FERRE, JOAN
11:04 AMAGATS» HONDEROS DE LA MENOR
Basses de Tramuntana. Any 123 a.C. (Basses de Lluriach, Es Mercadal).
En Balari estava destrossat. Encara que cap sageta romana l’havia tocat, el veure com els homos que l’havien seguit, confiant amb les seves paraules i fiant-se del seu criteri, queien al seu costat, li havia destrossat l’esperit. En aquells moments semblava com si tot li fos igual.
Per sort, na Daínia era al seu costat. Ella s’adonava de l’estat d’ànim del cap del Turó i estava fent l’impossible per aixecar-li la moral.
L’escassa cinquantena d’homos que havien sortit de bones d’aquell desastrós encontre, intentaven recuperar-se ajupits entre les roques d’un turonet, aïllat al ben mig de les Basses de Tramuntana. Entre aquelles pedres vermelloses, gairebé com la seva sang vessada feia tan poc, envoltats per tamarells i aigües imprevistes, feien esforços per sentir-se segurs. Però sense adonar-se, s’arrufaven a les esquerdes i forats profunds on amagar-se era bo de fer.
Sí, pensava na Daínia, segurs tal vegada sí, però desfets del tot, açò segur. I, a la vegada, desmoralitzats i sense eima per tornar-se de nou contra els que els havien derrotat. Tenc que refer en Balari, es deia una i altre vegada, mentre embenava ferides i recosia les pitjors desfetes. Malauradament no havien pogut recollir a tots els ferits, idò els romans havien carregat aposta per impedir-s’ho. Més d’un germà, més d’un parent era ara en mans estranyes, segurament morts, tal vegada espoliats en cos i ànima. Açò era el més segur, vist el que els hi havia succeït als del lloctinent.
Balari, desperta li digué na Daínia en veure’l ulls clucs. Hem de continuar. Què pensaran els teus homos si et veuen així?
El cap del Turó obrí uns ulls tristos i derrotats, ara encerclats per unes ulleres tan negres que feien que semblessin avencs profunds i freds.
No puc, Daínia. Per què? Tot és perdut. Fuig tu, ara que encara pots, i deixa’ns morir en pau.
La guaridora del Pou s’apropà i, sense dir-li res, li clavà una galtada amb tota la seva força.
Però tu, què ets? Un homo o un be, que ni tan sols crida quan li claven el guinavet? T’has de defensar! Has començat la lluita i ara no et pots fer enrere. Lluita, Balari!
La jove ho havia fet sense pensar-hi, sense tenir en compte les conseqüències d’aquell acte impulsiu. Però ja estava fet. Pot ser en Balari se li giraria, o potser el feria reaccionar. Havia sigut un impuls i hi havia cedit. Ara, a veure què passava.
Poc a poc, en Balari aixecà la mirada amb uns els més enfortits que poc abans; una espurna de llum es començava a encendre. Semblava com si el toc hagués despertat al Balari que dormia, estrojat al seu interior.
Com vols que ho faixi? contestà fluixet en Balari, amb to desesperat. Per tu es bo de dir. No has d’agafar la fona, ni enfrontar-t’hi amb les nostres miserables llances. No, Daínia, no saps de què ralles. Deixa’m tranquil i oblidat de noltros.
Així, què vols? Què jo també lluiti? Açò et faria deixondir? Sí el que vols és açò, no et preocupis, demà mateix em veuràs llençant pedres al teu costat, i si és menester, m’enfrontaré a les javelines romanes amb l’espasa i l’escut. Penses que tenc por? Què les dones no sabem lluitar? Tu i tots els porucs dels teus homos aprendreu d’una dona el què és no tenir-ne de por. Balari, em pensava que eres un homo.
Després d’un incòmode silenci, en Balari s’aixecà sense ni tan sol mirar-la. Semblava com si l’energia hagués retornat a aquell homo que, per na Daínia, sempre havia estat exemple de fortalesa. Segurament per açò, ara es sentia trista i decebuda. Però aquell canvi en la mirada d’en Balari, li havia retornat part de l’esperança que pensava haver perdut per sempre.
Tots dempeus! Marxem! —cridà en Balari, aixecant-se d’un bot.
Balari! Ja venen! –sentiren al guarda, que des de el cim del penyal vigilava la ruta del port.
Corrents, com si l’esgotament hagués per fi desaparegut de les seves cames, en Balari s’enfilà entre les roques enormes de l’esfondrat i, travessant llentiscles recremats, arribà al costat del vigia. Na Daínia, segons el seu costum, el va seguir de ben a prop. No feia contes deixar-lo per res. Per molt que li digués.
Merda! Pot ser saben on som. Hem de fugir. Esper que no ens hagin vist, encara.
Quan feia la volta per baixar a reunir-se amb els seus, en Balari ensopegà amb la jove, que mirava com les columnes romanes avançaven en perfecte formació.
On els detindrem? preguntà sense deixar de mirar cap a tramuntana. Podríem cercar qualque pas estret, atacar-los des de dalt d’un penyal i no deixar-los emprar les seves fletxes. A la Muntanya? Als barrancs de migjorn? Per força han de passar per qualque lloc complicat. Qualque corriol a la sortida de les Basses?
En Balari la mirà detingudament, primer seriós, com pensant que era ben boixa. Però, poc a poc, li va anar naixent un somriure que arribà a ser d’orella a orella. Al manco li he fet canviat l’humor, pensà na Daínia.
Ets única, Daínia. Noltros pensam en fugir i tu ralles d’on atacar-los. Noltros estem atemorits i tu només penses en enfrontar-t’hi. Ets tan valenta que ets tu qui ens tindria que dirigir.
La jove del Pou deixà de mirar els enemics que s’apropava i es girà cap en Balari. Ella també li va somriure.
Si sé que t’he de retornar el riure, m’enfrontaré a tots el romans del món. Si has de recuperar l’ànim, lluitaré contra totes les legions de Roma. Però Jo no som ningú per fer-ho, Balari. Només en conec un capaç de fer-ho, i ets tu. Els teus homos et seguiran: no els decebis. I jo t’ho he dit moltes vegades, quan em necessitis, estaré al teu costat, fent el que faixi falta, qualsevol cosa. Som de vocació guaridora, però puc ser...
Ho sé, pots ser de tot l’interrompí l’homo, encara més somrient que abans, qualsevol cosa que et proposis.
Baixant de les roques, en Balari va fer córrer als homos. No valia la pena morir per res. Silenciosos i esgotats, més en esperit que de cos, seguiren al seu cap que ara caminava al costat d’aquella jove tant resolta. Els que havien patit ferides, havien aprés a estimar-la o, al manco, a apreciar el seu art. I els que no, li veien qualque cosa que els cridava poderosament l’atenció, fins i tot en moments com aquells, tan tràgics i desesperats.
Per fi, es dirigien al Turó pel camí més ràpid. Vorejarien la Muntanya i travessarien el Pla Verd per, a l’alçada Ialàs, agafar de nou el camí dels marjals. Si no s’enredaven hi arribarien de matinada. Després en Balari intentaria convèncer als altres per presentar un front comú. No serà fàcil, es deia na Daínia, idò en son pocs els que volen lluitar. Si no ho fan, ja s’ho trobaran.
Ella lluitaria, perquè el que li havia dit a en Balari no havia sigut de bades: si feia falta agafaria l’espasa i s’hi enfrontaria. Tot abans de ser esclavitzada.
En Balari estava destrossat. Encara que cap sageta romana l’havia tocat, el veure com els homos que l’havien seguit, confiant amb les seves paraules i fiant-se del seu criteri, queien al seu costat, li havia destrossat l’esperit. En aquells moments semblava com si tot li fos igual.
Per sort, na Daínia era al seu costat. Ella s’adonava de l’estat d’ànim del cap del Turó i estava fent l’impossible per aixecar-li la moral.
L’escassa cinquantena d’homos que havien sortit de bones d’aquell desastrós encontre, intentaven recuperar-se ajupits entre les roques d’un turonet, aïllat al ben mig de les Basses de Tramuntana. Entre aquelles pedres vermelloses, gairebé com la seva sang vessada feia tan poc, envoltats per tamarells i aigües imprevistes, feien esforços per sentir-se segurs. Però sense adonar-se, s’arrufaven a les esquerdes i forats profunds on amagar-se era bo de fer.
Sí, pensava na Daínia, segurs tal vegada sí, però desfets del tot, açò segur. I, a la vegada, desmoralitzats i sense eima per tornar-se de nou contra els que els havien derrotat. Tenc que refer en Balari, es deia una i altre vegada, mentre embenava ferides i recosia les pitjors desfetes. Malauradament no havien pogut recollir a tots els ferits, idò els romans havien carregat aposta per impedir-s’ho. Més d’un germà, més d’un parent era ara en mans estranyes, segurament morts, tal vegada espoliats en cos i ànima. Açò era el més segur, vist el que els hi havia succeït als del lloctinent.
Balari, desperta li digué na Daínia en veure’l ulls clucs. Hem de continuar. Què pensaran els teus homos si et veuen així?
El cap del Turó obrí uns ulls tristos i derrotats, ara encerclats per unes ulleres tan negres que feien que semblessin avencs profunds i freds.
No puc, Daínia. Per què? Tot és perdut. Fuig tu, ara que encara pots, i deixa’ns morir en pau.
La guaridora del Pou s’apropà i, sense dir-li res, li clavà una galtada amb tota la seva força.
Però tu, què ets? Un homo o un be, que ni tan sols crida quan li claven el guinavet? T’has de defensar! Has començat la lluita i ara no et pots fer enrere. Lluita, Balari!
La jove ho havia fet sense pensar-hi, sense tenir en compte les conseqüències d’aquell acte impulsiu. Però ja estava fet. Pot ser en Balari se li giraria, o potser el feria reaccionar. Havia sigut un impuls i hi havia cedit. Ara, a veure què passava.
Poc a poc, en Balari aixecà la mirada amb uns els més enfortits que poc abans; una espurna de llum es començava a encendre. Semblava com si el toc hagués despertat al Balari que dormia, estrojat al seu interior.
Com vols que ho faixi? contestà fluixet en Balari, amb to desesperat. Per tu es bo de dir. No has d’agafar la fona, ni enfrontar-t’hi amb les nostres miserables llances. No, Daínia, no saps de què ralles. Deixa’m tranquil i oblidat de noltros.
Així, què vols? Què jo també lluiti? Açò et faria deixondir? Sí el que vols és açò, no et preocupis, demà mateix em veuràs llençant pedres al teu costat, i si és menester, m’enfrontaré a les javelines romanes amb l’espasa i l’escut. Penses que tenc por? Què les dones no sabem lluitar? Tu i tots els porucs dels teus homos aprendreu d’una dona el què és no tenir-ne de por. Balari, em pensava que eres un homo.
Després d’un incòmode silenci, en Balari s’aixecà sense ni tan sol mirar-la. Semblava com si l’energia hagués retornat a aquell homo que, per na Daínia, sempre havia estat exemple de fortalesa. Segurament per açò, ara es sentia trista i decebuda. Però aquell canvi en la mirada d’en Balari, li havia retornat part de l’esperança que pensava haver perdut per sempre.
Tots dempeus! Marxem! —cridà en Balari, aixecant-se d’un bot.
Balari! Ja venen! –sentiren al guarda, que des de el cim del penyal vigilava la ruta del port.
Corrents, com si l’esgotament hagués per fi desaparegut de les seves cames, en Balari s’enfilà entre les roques enormes de l’esfondrat i, travessant llentiscles recremats, arribà al costat del vigia. Na Daínia, segons el seu costum, el va seguir de ben a prop. No feia contes deixar-lo per res. Per molt que li digués.
Merda! Pot ser saben on som. Hem de fugir. Esper que no ens hagin vist, encara.
Quan feia la volta per baixar a reunir-se amb els seus, en Balari ensopegà amb la jove, que mirava com les columnes romanes avançaven en perfecte formació.
On els detindrem? preguntà sense deixar de mirar cap a tramuntana. Podríem cercar qualque pas estret, atacar-los des de dalt d’un penyal i no deixar-los emprar les seves fletxes. A la Muntanya? Als barrancs de migjorn? Per força han de passar per qualque lloc complicat. Qualque corriol a la sortida de les Basses?
En Balari la mirà detingudament, primer seriós, com pensant que era ben boixa. Però, poc a poc, li va anar naixent un somriure que arribà a ser d’orella a orella. Al manco li he fet canviat l’humor, pensà na Daínia.
Ets única, Daínia. Noltros pensam en fugir i tu ralles d’on atacar-los. Noltros estem atemorits i tu només penses en enfrontar-t’hi. Ets tan valenta que ets tu qui ens tindria que dirigir.
La jove del Pou deixà de mirar els enemics que s’apropava i es girà cap en Balari. Ella també li va somriure.
Si sé que t’he de retornar el riure, m’enfrontaré a tots el romans del món. Si has de recuperar l’ànim, lluitaré contra totes les legions de Roma. Però Jo no som ningú per fer-ho, Balari. Només en conec un capaç de fer-ho, i ets tu. Els teus homos et seguiran: no els decebis. I jo t’ho he dit moltes vegades, quan em necessitis, estaré al teu costat, fent el que faixi falta, qualsevol cosa. Som de vocació guaridora, però puc ser...
Ho sé, pots ser de tot l’interrompí l’homo, encara més somrient que abans, qualsevol cosa que et proposis.
Baixant de les roques, en Balari va fer córrer als homos. No valia la pena morir per res. Silenciosos i esgotats, més en esperit que de cos, seguiren al seu cap que ara caminava al costat d’aquella jove tant resolta. Els que havien patit ferides, havien aprés a estimar-la o, al manco, a apreciar el seu art. I els que no, li veien qualque cosa que els cridava poderosament l’atenció, fins i tot en moments com aquells, tan tràgics i desesperats.
Per fi, es dirigien al Turó pel camí més ràpid. Vorejarien la Muntanya i travessarien el Pla Verd per, a l’alçada Ialàs, agafar de nou el camí dels marjals. Si no s’enredaven hi arribarien de matinada. Després en Balari intentaria convèncer als altres per presentar un front comú. No serà fàcil, es deia na Daínia, idò en son pocs els que volen lluitar. Si no ho fan, ja s’ho trobaran.
Ella lluitaria, perquè el que li havia dit a en Balari no havia sigut de bades: si feia falta agafaria l’espasa i s’hi enfrontaria. Tot abans de ser esclavitzada.
08:50 LA "SÍNDROME" DES PAPER EN BLANC?...» joana
Ana María Matute (1926)
"Pongo música bajito, de manera que casi no la oiga, y procuro no mirar el papel en blanco, porque si lo veo quedo aterrada. El papel blanco es el principal enemigo del escritor. Yo no quiero verlo. Para empezar, suelo escribir unos cuantos folios llenos de estupideces; ya sé que lo son, pero las escribo porque son muy útiles para afinar el tono. Una vez el tono afinado, me paso horas escribiendo sin parar, ya no tengo la angustia del papel en blanco y voy llenando folios de manera digamos torrencial".
Ana María Matute (1926)
07:41 AMANECE EN CALA MEZQUIDA» DE TOT UN POC D´EN ESTEVE GALLARDO
AMANECER CON TUS RAYOS
ES VIVIR UN SUEÑO
DE DIOS DIARIO
TUS AROMAS,
TUS BRISAS,
TUS AGUAS,
MI SED SACIAR
SACIAS......
AMANECER CONTIGO
ES VOLAR EN FANTASIA
UN VUELO DE AMOR DE NOCHE
UN SUEÑO DE AMOR DE DIA
AMANECER A TU LADO
ES SABER QUE EXISTE DIOS
POR QUE MIRANDOTE VEO
TODO EL UNIVERSO, YO
Y ESCUCHANDO TUS SUSURROS
OIGO PAJAROS CANTANDO
QUIERO AMANECER CONTIGO
NO IMPORTA DONDE NI CUANDO
QUE BONITO AMANECER
CADA DIA ENAMORADO
MI PIEL PEGADA A TU PIEL
MIS OJOS EN TI CLAVADOS
QUE BONITO AMANECER
SIEMPRE TAN ENAMORADOS
YO QUIERO CADA MAÑANA
AMANECER A TU LADO
AMANECER CON TUS RAYOS
ES VIVIR UN SUEÑO
DE DIOS DIARIO
TUS AROMAS,
TUS BRISAS,
TUS AGUAS,
MI SED SACIAR
SACIAS......
AMANECER CONTIGO
ES VOLAR EN FANTASIA
UN VUELO DE AMOR DE NOCHE
UN SUEÑO DE AMOR DE DIA
AMANECER A TU LADO
ES SABER QUE EXISTE DIOS
POR QUE MIRANDOTE VEO
TODO EL UNIVERSO, YO
Y ESCUCHANDO TUS SUSURROS
OIGO PAJAROS CANTANDO
QUIERO AMANECER CONTIGO
NO IMPORTA DONDE NI CUANDO
QUE BONITO AMANECER
CADA DIA ENAMORADO
MI PIEL PEGADA A TU PIEL
MIS OJOS EN TI CLAVADOS
QUE BONITO AMANECER
SIEMPRE TAN ENAMORADOS
YO QUIERO CADA MAÑANA
AMANECER A TU LADO
06:34 Massa emocions?» NURA DUNA
Cansen les emocions encara que siguin positives? Deu ser per això que ahir nit no m’aguantava dreta. O és que potser estic tan animada amb tants estímuls que no recordo que estic de baixa i amb un tractament fortet i que tinc una edat, que el dia que arribàrem vaig fer 50 +1 i tot això passa factura al final del dia o dels dies..
Vam celebrar el meu aniversari amb els nostres amics Joan, Melisa i Jan, amb una boníssima tarta que van portar, vi, cava i un regalet, un “bilo”, paraules de Jan (tradueixo: libro). Una vetllada molt agradable. Encara no teníem gent a casa. Ara ja tenim les netes d’en Rob i family. Són molt bones nenes i molt divertides, realment omplen de vida la casa. A més ara tinc cuiner, en Nani fa el sopar per a tots; quin descans. Per aquí cap problema, potser es que jo necessito el meu temps més tranquil i el meu espai. Per això li he dit a en Rob que avui no anava a la barca que em cansa molt i a la nit tinc sarau i no volia acabar com ahir. Avui a les 20h. inauguració de l’exposició de fotos a Sa Nostra de Maó (més avall teniu el cartell) i em fa il·lusió veure fotos meves exposades... ara haig de buscar algú que em porti, cap problema. Jo és no acostumo a conduir i tornat de nit em fa cosa.
A més volia escriure, arreglar fotos i al matí és quan estic fresca; i volia pintar i volia... volia estar tranquil·la i sola, suposo. I al final en Rob no ha anat a la barca, suposo que també està cansat. Aquest any el club nàutic Fornells ens ha ben fotut. Sense entrar en detalls ens hem quedat sense amarre a Ses Salines després d’ocupar-lo més de deu anys i hem hagut de posar un mort amb boia al que hem d’anar caminant per l’aigua entre aquell fang fastigós on perds les sandàlies o et pots clavar qualsevol cosa: i encara gràcies que ja veurem el que dura, ja que tot això ho volen regular. En Rob està desanimat, l’amarre era molt més còmode i ell no deixa de tenir una edat, encara que no ho sembli. Diu de vendre-se-la... i jo em pregunto: que es fa en una illa sense barca. Des de que venim aquí sempre hem tingut una de barca i a jo i aquest +1 ja ens fa bessa caminar tant per trobar una platja verge que és que ens agrada.
Ahir al matí vam anar a veure-la (la barca, no ens refiem massa, els vents canvien fàcilment) i vaig aprofitar per penjar els cartells de la expo-bloggers a Fornells; després compres vàries i cap a Alò a depenjar els quadres que avui penja les seves fotos en Joan Fuxà. I quina sorpresa... s’havien venut dos quadres més, i dels cars! En Keve (l’amo del restaurant) estava molt content també. Aprofito per agrair-los a ell i na Irene per les atencions i entusiasme que han posat i an Joan Fuxà per retardar la seva expo, si no hagués estat així no hagués venut aquestes pintures... coses de la vida. Sort Joan.
I a la tarda tenia paradeta al Mercat d’Artesania, como cada estiu. En Rob era partidari de plegar aquest any, que es cansa de muntar i desmuntar i no vendre res... Però a mi m’agrada, fas poble, fas fira, fas ... vida social. Així que li vaig que ho feia jo sola i ja em veieu carregada de les maletes amb els quadres, el cavallet, les eines... al final va haver de venir perquè amb el vent que feia jo sola no podia.... ¡quina ràbia, el meu orgull a la merda!...(la veritat és que no tinc massa jo d’orgull) encara que jo sabria que no em deixaria sola. Per cert, molt de públic a la fira per aquesta època i preguntat preus... i el de sempre ho solen trobar car. Es clar, si al costat tinc polseres per un euro... Vam plegar abans d'hora, feia fred.
Total que sort que tenia el sopar fet sinó me fico al llit tal qual vaig arribar. Perquè això no és tot, al migdia un al·lot de DHL em portava un paquet que em feia molta il·lusió: la carcassa impermeable per la càmera de fotos. Ja puc emular a Josep o Luís..... (és broma, más quisieran, jeje).... Total... emocions més emocions, igual a esgotament. No sé si m’hauré de deixar la paradeta aquest any com diu en Rob. M’han proposat un altre projecte per exposar el mes que bé, pintures o fotos... jo faria les dues coses, però no vull carregar la màquina, no sigui que peti, de nou.
Per cert, em consta que molta gent mira aquesta pàgina però de comentaris res, ni proposant jocs. Vinga no sigueu tímids. De vegades tinc ganes de tancar el blog... com he fet amb d'altres que tenia, no deixa de ser una forma de exhibicionisme que ara no tinc ganes de poemes ni politiqueo, encara que faig un parèntesi per congratular-me amb la posada en llibertat de Ingrid Betancourt.
Rob fent d'avi
Ala, a navegar...
Amagant els meus palpissos
Vam celebrar el meu aniversari amb els nostres amics Joan, Melisa i Jan, amb una boníssima tarta que van portar, vi, cava i un regalet, un “bilo”, paraules de Jan (tradueixo: libro). Una vetllada molt agradable. Encara no teníem gent a casa. Ara ja tenim les netes d’en Rob i family. Són molt bones nenes i molt divertides, realment omplen de vida la casa. A més ara tinc cuiner, en Nani fa el sopar per a tots; quin descans. Per aquí cap problema, potser es que jo necessito el meu temps més tranquil i el meu espai. Per això li he dit a en Rob que avui no anava a la barca que em cansa molt i a la nit tinc sarau i no volia acabar com ahir. Avui a les 20h. inauguració de l’exposició de fotos a Sa Nostra de Maó (més avall teniu el cartell) i em fa il·lusió veure fotos meves exposades... ara haig de buscar algú que em porti, cap problema. Jo és no acostumo a conduir i tornat de nit em fa cosa.
A més volia escriure, arreglar fotos i al matí és quan estic fresca; i volia pintar i volia... volia estar tranquil·la i sola, suposo. I al final en Rob no ha anat a la barca, suposo que també està cansat. Aquest any el club nàutic Fornells ens ha ben fotut. Sense entrar en detalls ens hem quedat sense amarre a Ses Salines després d’ocupar-lo més de deu anys i hem hagut de posar un mort amb boia al que hem d’anar caminant per l’aigua entre aquell fang fastigós on perds les sandàlies o et pots clavar qualsevol cosa: i encara gràcies que ja veurem el que dura, ja que tot això ho volen regular. En Rob està desanimat, l’amarre era molt més còmode i ell no deixa de tenir una edat, encara que no ho sembli. Diu de vendre-se-la... i jo em pregunto: que es fa en una illa sense barca. Des de que venim aquí sempre hem tingut una de barca i a jo i aquest +1 ja ens fa bessa caminar tant per trobar una platja verge que és que ens agrada.
Ahir al matí vam anar a veure-la (la barca, no ens refiem massa, els vents canvien fàcilment) i vaig aprofitar per penjar els cartells de la expo-bloggers a Fornells; després compres vàries i cap a Alò a depenjar els quadres que avui penja les seves fotos en Joan Fuxà. I quina sorpresa... s’havien venut dos quadres més, i dels cars! En Keve (l’amo del restaurant) estava molt content també. Aprofito per agrair-los a ell i na Irene per les atencions i entusiasme que han posat i an Joan Fuxà per retardar la seva expo, si no hagués estat així no hagués venut aquestes pintures... coses de la vida. Sort Joan.
I a la tarda tenia paradeta al Mercat d’Artesania, como cada estiu. En Rob era partidari de plegar aquest any, que es cansa de muntar i desmuntar i no vendre res... Però a mi m’agrada, fas poble, fas fira, fas ... vida social. Així que li vaig que ho feia jo sola i ja em veieu carregada de les maletes amb els quadres, el cavallet, les eines... al final va haver de venir perquè amb el vent que feia jo sola no podia.... ¡quina ràbia, el meu orgull a la merda!...(la veritat és que no tinc massa jo d’orgull) encara que jo sabria que no em deixaria sola. Per cert, molt de públic a la fira per aquesta època i preguntat preus... i el de sempre ho solen trobar car. Es clar, si al costat tinc polseres per un euro... Vam plegar abans d'hora, feia fred.
Total que sort que tenia el sopar fet sinó me fico al llit tal qual vaig arribar. Perquè això no és tot, al migdia un al·lot de DHL em portava un paquet que em feia molta il·lusió: la carcassa impermeable per la càmera de fotos. Ja puc emular a Josep o Luís..... (és broma, más quisieran, jeje).... Total... emocions més emocions, igual a esgotament. No sé si m’hauré de deixar la paradeta aquest any com diu en Rob. M’han proposat un altre projecte per exposar el mes que bé, pintures o fotos... jo faria les dues coses, però no vull carregar la màquina, no sigui que peti, de nou.
Per cert, em consta que molta gent mira aquesta pàgina però de comentaris res, ni proposant jocs. Vinga no sigueu tímids. De vegades tinc ganes de tancar el blog... com he fet amb d'altres que tenia, no deixa de ser una forma de exhibicionisme que ara no tinc ganes de poemes ni politiqueo, encara que faig un parèntesi per congratular-me amb la posada en llibertat de Ingrid Betancourt.
Collage fet per Joan Mercadal.
Amb una sola espelma.... claaaaro, la de +1...
Rob fent d'avi
Ala, a navegar...
Amagant els meus palpissos
00:53 Manifest pel dret a la ignorància.» Es Poblat d'en Talaiòtic
Estàvem en plena celebració de Sant Joan, quan s’escampava un nou manifest dels expansionistes pancastellanistes que volen imposar la seva llengua al nostre país. Quan me’n vaig assabentar, ja passada la nostra festa nacional, no tenia clar si fer-ne cap menció o no, perquè són uns plastes i no mereixen que els donem el protagonisme que cerquen, però ja n’he vistes tantes reaccions que no me’n
00:39 Exposició fotogràfica (amb presència xalandriera)» Xalandria
Avui divendres dia 4 de juliol, a les 20 hores, a la sala Sa Nostra de Maó, s’inaugura aquesta exposició en la qual participa gent de la comunitat xalandriera (porioles i cirvioles). Hi estau tots convidats.
dijous, 3 de juliol
23:52 » Sa meva experiència...
Marceeeeeee!!! Dónde te has metido???
Ya no hay blog, pero tampoco visitas ni comentarios.
Ya sabemos que sos impulsiva, te habrá agarrado la loca, pero decí algo cheee!!!
Ya no hay blog, pero tampoco visitas ni comentarios.
Ya sabemos que sos impulsiva, te habrá agarrado la loca, pero decí algo cheee!!!
23:00 Zapatero confirmà la seva gran soledat» Josep M. Quintana
En el debat de dimarts, el president Zapatero es va enrocar en la ideologia per defensar la seva posició numantina. Ell és socialdemòcrata, i la socialdemocràcia resoldrà els problemes que pugui tenir Espanya.
Apel·lar a la ideologia és interessant, però també pot ser inútil si no s’acompanya de solucions als problemes reals. D’entrada, no hi [...]
22:48 Photo Album: Menorca» -=¤۩۞۩¤=- RINCÓN DE CATI -=¤۩۞۩¤=-
More Photos...
Menorca
Vista al puerto | Cala LLonga | Illa del Rei | Son Bou | |||
Son Bou | Caminata Son Bou | Son Bou 01/01/08 | Son Bou | |||
Sa Mesquida | Sa Mesquida |
11:35 » Sa meva experiència...
La experiencia con la moto fue todo un éxito.
Iba un pelín nerviosa pero nada fuera de lo normal. Tengo que pensar mucho porque por ahora no lo hago automáticamente. Al a salida del laburo me llevé un susto porque no arrancaba (había estado en el taller justo por ese motivo) pero pude encenderla.
Ayer hice cositas en casa. Limpieza de cristales y espejos, cambio del duchador (inconcluso, porque necesitaba un destornillador estrella), cambio de cortina (es translúcida con unos lunares blancos, me encanta!!), colocación de lámpara en el cuarto, etc. etc.
Es el cuento de nunca acabar...
En este momento C está echadito en una playa del sur, desnudito y disfrutando. Quina enveja!!!
Iba un pelín nerviosa pero nada fuera de lo normal. Tengo que pensar mucho porque por ahora no lo hago automáticamente. Al a salida del laburo me llevé un susto porque no arrancaba (había estado en el taller justo por ese motivo) pero pude encenderla.
Ayer hice cositas en casa. Limpieza de cristales y espejos, cambio del duchador (inconcluso, porque necesitaba un destornillador estrella), cambio de cortina (es translúcida con unos lunares blancos, me encanta!!), colocación de lámpara en el cuarto, etc. etc.
Es el cuento de nunca acabar...
En este momento C está echadito en una playa del sur, desnudito y disfrutando. Quina enveja!!!
10:21 Exposició Menorca en Photoblog» Imatges i paraules
Queda poc per l'inaguració de l'exposició conjunta dels socis de l'Associació de Photobloggers de Menorca amb sa col·laboració de " Sa Nostra".
Foto Sergio Vargas
Us hi esperem!!!
Queda poc per l'inaguració de l'exposició conjunta dels socis de l'Associació de Photobloggers de Menorca amb sa col·laboració de " Sa Nostra".
Foto Sergio Vargas
Us hi esperem!!!08:58 Històries de la mar» Associació Cultural Puig d'Ostern
Qualcú es mou en mig de l´oceà, patinant ones sense destí.
Com un fantasma en l´obscuritat, no l'atura cap remolí.
Vaixell de la nit que navegues sense fer renou,
replet d´esperits que espanten als pescadors.
Ningú sap els motius de la seva presència,
ni a qui pertanyen aquestes veus que s´amaguen en la boira.
Històries de la mar, rondalles d´avis pels seus nets,
mentides o veritats que romanen en el temps.
Desaparicions misterioses que no s´han resolt,
han fet crèixer la llegenda i també la por.
Antics capitans, que ara passen tot el dia al port,
i omplen els bars presumint de la seva sort.
Diuen que ells, tot valents amb la seva tripulació,
van poder planta cara… A la nau de la maldició.
Històries de la mar, rondalles d´avis pels seus nets,
mentides o veritats que romanen en el temps.
(Òscar Pons)
08:54 Exposició al Centre de Cultura Convent de Sant Diego» Xalandria
El proper divendres a les 20.30 h s’inaugura al Centre de Cultura Convent de Sant Diego l’exposició Alaior. Arquitectura i etnologia. Un patrimoni per protegir. Es tracta d’una presentació del Catàleg de protecció dels béns arquitectònics i etnològics del municipi, actualment en procés d’aprovació. A banda de descriure les característiques d’aquests béns, la mostra pretén [...]
07:47 Ingrid Betancourt» Josep M. Quintana
L’operació “Jaque” que han dut a terme les forces armades colombianes per alliberar Ingrid Betancourt, l’ostatge que, des de fa sis anys, tenien segrestada, és, no només una gran victòria de la llibertat i del president Uribe, sinó una passa, i aquest cop penso que decisiva, en la liquidació d’aquest exèrcit d’aventurers, doctrinaris i antidemòcrates [...]
05:38 EQUIP REGIONAL TEMPORADA 2.008-09» NOTÍCIES DEL FERRE
AQUÍ PODEU VEURE ELS JUGADORS QUE FINS ARA HAN ESTAT FITXATS PEL CLUB PER A LA PROPERA TEMPORADA. DES D'AQUÍ US DONEM LA BENVINGUDA. MOLTA SORT AL.LOTS!! I VISCA EL FERRE!!
01:17 Ése es el camino» Ni nuclear ni otras, gracias
Publicado en el diario UH Menorca el 4-7-08
Publico este artículo en respuesta a este otro aparecido el pasado 29 de junio en la versión impresa del diario Última Hora Menorca.
Sr. Francisco Marqués, no puedo menos que expresarle mi satisfacción al leer su análisis publicado el día 29 de junio en el diario Última Hora bajo el título Resultados previsibles de ocupación. Le felicito por los certeros parámetros a los que alude en el mismo. Realmente, la economía menorquina está para que la analicen, y con lupa. Por supuesto, el sector turístico es clave en este estudio. Y reconocer los errores en los que hemos incurrido, visto lo visto, será parte indisoluble de tal vivisección, o de lo contrario pasaríamos a hablar de autopsia.
Permítame reconocerle el mérito de, bajo mi punto de vista, acertar en los considerandos: el RevPAR de este hotel que analizamos llamado Menorca, al que usted hace referencia, tiende a estancarse (también el GOPPAR, ingresos totales por habitación disponible —Gross Operating Profit Per Available Room—, véase que el RevPAR —Revenues Per Available Room— sólo indica los ingresos provenientes del alojamiento en sí), está resultando asintótico, como apunté yo mismo en otro artículo que no sé si llegaría a publicarse en estas páginas: hay cada vez más llegadas para los mismos o menos beneficios, porque las estancias son más cortas; y además se precisa continuamente de mayores inversiones mientras hay los mismos o menos beneficios para poder competir con cada vez más destinos; pero se necesita subir precios por la inflación (esto no es de hoy) cuando en realidad habría que bajarlos por el entorno cada vez más competitivo (esto quizás sea más reciente), cuando además estamos en una isla finita (esto sí es de siempre) y cada infraestructura añadida va precisamente en detrimento de la calidad del producto final ofrecido, cuyo máximo valor era, en principio, la ausencia total de infraestructuras, su virginidad: a más infraestructuras, menos huevos de oro pone la gallina. De ahí la asíntota en la que estamos instalados, un estancamiento del sector turístico del que querríamos salir. Le felicito pues una vez más.
Y sus últimos párrafos, Sr. Marqués… genial, sencillamente brillante, cuando dice usted: «el barril de petróleo puede llegar a cotizarse, en estos meses, a 175 dólares por barril. Los vuelos a bajo coste finiquitados ya. ¿Creen ustedes que la clientela nacional acudirá a la isla cuando pueden viajar en coche…?»
Estoy deseoso de leer el siguiente artículo, en el que supongo que seguirá desgranando esta particularidad. Porque sí, estos meses venideros se pondrá el petróleo a 175 dólares (lo de «estos meses» da mucho juego, porque pueden ser 2 o 36, pero siempre queda bien), pero claro, también existirá el día después de «estos meses» y el crudo, por supuesto, seguirá oscilando de precio y probablemente al alza, por cuestiones que no voy a desarrollar aquí hoy. No suelo hacer predicciones con fecha, no soy amigo de ellas, pero me contaron que, estadística en mano, lo más fácil para no fallar es predecir que la tendencia seguirá tal cual es ahora mismo; pues bien, el petróleo ha venido subiendo un 25% cada 4 meses en los últimos tiempos, de manera que si eso sigue sucediendo tendremos el crudo a unos 160 dólares hacia finales de agosto y cerca de 200 dólares para principios del año que viene, 400 para el siguiente año nuevo y a 1.000 dentro de tres veranos. ¿Que puede bajar el crudo en las apuestas de los mercados finacieros? Pues sí, pero a día de hoy quien más y quien menos ya sabe que hay latente, sobre eso también escribí anteriormente, aquí y en otros lugares, un problema de oferta, no precisamente coyuntural, que no va a resolverse con los años, sino a agravarse enormemente.
Por eso estoy tan contento de que escriba en los términos que lo ha hecho, Sr. Marqués, que si bien en ciertos párrafos divaga usted por antiguas fórmulas, hoy inservibles, hace gala de una clara visión de futuro, sobre todo en el párrafo del que he replicado parte aquí: los vuelos a bajo coste están finiquitados. Pero no pare, profundice en eso, por favor. Están finiquitados a poco más de 100 dólares por barril (la media de los últimos meses), porque el cénit del crudo de calidad, se lo digo por si no lo sabía, parece que fue hace ya un par de añitos, y estamos ahora mismo instalados, parece, el tiempo vendrá a confirmar todo esto, sobre lo que los entendidos en la materia llaman el cénit de todos los líquidos (donde se tienen en cuenta varios hidrocarburos, entre ellos el gas natural). Ahora pensemos en dentro de un par de añitos, o si se atreve vayamos a tratar de vislumbrar el desequilibrio energético de dentro de cinco años o diez. Hoy son los vuelos de bajo coste, Sr. Marqués, pero mañana serán las líneas regulares. Fíjese: Zapatero pensando en privatizar AENA, el gestor de aeropuertos, mientras IATA, la patronal aérea mundial, anuncia que no vería con malos ojos ciertas renacionalizaciones. Es significativo. Por cierto, más le valdría, a quien desee seguir disponiendo de aviación civil, apoyar a las aerolíneas en sus intenciones de recortar frecuencias y aumentar precios si su negocio lo requiere, lo contrario se antoja muy contraproducente dentro del modelo económico actual.
Hoy las líneas de bajo coste, mañana las líneas regulares y después el transporte rodado, —o quizás antes, las economías tienen mal colapsar, uno nunca saben cómo se dará una crisis de esta magnitud—. Seguro que sabrá seguir tirando del hilo de esta madeja, Sr. Marqués.
Y yendo al fondo del asunto, cabe ver que los servicios no se comen. Pueden dar de comer, sí, hasta ahora Menorca logró mantenerse con servicios, pero nadie nos garantizó que eso fuera a ser así para siempre. Si nos faltara el sector servicios, que dicho sea de paso no había formado parte nunca de la economía menorquina en los milenios en que lleva poblada la isla, no tiene por qué ser el fin. El fin sería que llegado el caso no tuviéramos qué llevarnos a la boca. Algo habrá que hacer.
Le animo a seguir, se lo recomiendo. El tema lo merece, no ignore como casi todo el mundo la que se nos viene encima.
Sr. Francisco Marqués, no puedo menos que expresarle mi satisfacción al leer su análisis publicado el día 29 de junio en el diario Última Hora bajo el título Resultados previsibles de ocupación. Le felicito por los certeros parámetros a los que alude en el mismo. Realmente, la economía menorquina está para que la analicen, y con lupa. Por supuesto, el sector turístico es clave en este estudio. Y reconocer los errores en los que hemos incurrido, visto lo visto, será parte indisoluble de tal vivisección, o de lo contrario pasaríamos a hablar de autopsia.
Permítame reconocerle el mérito de, bajo mi punto de vista, acertar en los considerandos: el RevPAR de este hotel que analizamos llamado Menorca, al que usted hace referencia, tiende a estancarse (también el GOPPAR, ingresos totales por habitación disponible —Gross Operating Profit Per Available Room—, véase que el RevPAR —Revenues Per Available Room— sólo indica los ingresos provenientes del alojamiento en sí), está resultando asintótico, como apunté yo mismo en otro artículo que no sé si llegaría a publicarse en estas páginas: hay cada vez más llegadas para los mismos o menos beneficios, porque las estancias son más cortas; y además se precisa continuamente de mayores inversiones mientras hay los mismos o menos beneficios para poder competir con cada vez más destinos; pero se necesita subir precios por la inflación (esto no es de hoy) cuando en realidad habría que bajarlos por el entorno cada vez más competitivo (esto quizás sea más reciente), cuando además estamos en una isla finita (esto sí es de siempre) y cada infraestructura añadida va precisamente en detrimento de la calidad del producto final ofrecido, cuyo máximo valor era, en principio, la ausencia total de infraestructuras, su virginidad: a más infraestructuras, menos huevos de oro pone la gallina. De ahí la asíntota en la que estamos instalados, un estancamiento del sector turístico del que querríamos salir. Le felicito pues una vez más.
Y sus últimos párrafos, Sr. Marqués… genial, sencillamente brillante, cuando dice usted: «el barril de petróleo puede llegar a cotizarse, en estos meses, a 175 dólares por barril. Los vuelos a bajo coste finiquitados ya. ¿Creen ustedes que la clientela nacional acudirá a la isla cuando pueden viajar en coche…?»
Estoy deseoso de leer el siguiente artículo, en el que supongo que seguirá desgranando esta particularidad. Porque sí, estos meses venideros se pondrá el petróleo a 175 dólares (lo de «estos meses» da mucho juego, porque pueden ser 2 o 36, pero siempre queda bien), pero claro, también existirá el día después de «estos meses» y el crudo, por supuesto, seguirá oscilando de precio y probablemente al alza, por cuestiones que no voy a desarrollar aquí hoy. No suelo hacer predicciones con fecha, no soy amigo de ellas, pero me contaron que, estadística en mano, lo más fácil para no fallar es predecir que la tendencia seguirá tal cual es ahora mismo; pues bien, el petróleo ha venido subiendo un 25% cada 4 meses en los últimos tiempos, de manera que si eso sigue sucediendo tendremos el crudo a unos 160 dólares hacia finales de agosto y cerca de 200 dólares para principios del año que viene, 400 para el siguiente año nuevo y a 1.000 dentro de tres veranos. ¿Que puede bajar el crudo en las apuestas de los mercados finacieros? Pues sí, pero a día de hoy quien más y quien menos ya sabe que hay latente, sobre eso también escribí anteriormente, aquí y en otros lugares, un problema de oferta, no precisamente coyuntural, que no va a resolverse con los años, sino a agravarse enormemente.
Por eso estoy tan contento de que escriba en los términos que lo ha hecho, Sr. Marqués, que si bien en ciertos párrafos divaga usted por antiguas fórmulas, hoy inservibles, hace gala de una clara visión de futuro, sobre todo en el párrafo del que he replicado parte aquí: los vuelos a bajo coste están finiquitados. Pero no pare, profundice en eso, por favor. Están finiquitados a poco más de 100 dólares por barril (la media de los últimos meses), porque el cénit del crudo de calidad, se lo digo por si no lo sabía, parece que fue hace ya un par de añitos, y estamos ahora mismo instalados, parece, el tiempo vendrá a confirmar todo esto, sobre lo que los entendidos en la materia llaman el cénit de todos los líquidos (donde se tienen en cuenta varios hidrocarburos, entre ellos el gas natural). Ahora pensemos en dentro de un par de añitos, o si se atreve vayamos a tratar de vislumbrar el desequilibrio energético de dentro de cinco años o diez. Hoy son los vuelos de bajo coste, Sr. Marqués, pero mañana serán las líneas regulares. Fíjese: Zapatero pensando en privatizar AENA, el gestor de aeropuertos, mientras IATA, la patronal aérea mundial, anuncia que no vería con malos ojos ciertas renacionalizaciones. Es significativo. Por cierto, más le valdría, a quien desee seguir disponiendo de aviación civil, apoyar a las aerolíneas en sus intenciones de recortar frecuencias y aumentar precios si su negocio lo requiere, lo contrario se antoja muy contraproducente dentro del modelo económico actual.
Hoy las líneas de bajo coste, mañana las líneas regulares y después el transporte rodado, —o quizás antes, las economías tienen mal colapsar, uno nunca saben cómo se dará una crisis de esta magnitud—. Seguro que sabrá seguir tirando del hilo de esta madeja, Sr. Marqués.
Y yendo al fondo del asunto, cabe ver que los servicios no se comen. Pueden dar de comer, sí, hasta ahora Menorca logró mantenerse con servicios, pero nadie nos garantizó que eso fuera a ser así para siempre. Si nos faltara el sector servicios, que dicho sea de paso no había formado parte nunca de la economía menorquina en los milenios en que lleva poblada la isla, no tiene por qué ser el fin. El fin sería que llegado el caso no tuviéramos qué llevarnos a la boca. Algo habrá que hacer.
Le animo a seguir, se lo recomiendo. El tema lo merece, no ignore como casi todo el mundo la que se nos viene encima.
Publicado en el diario UH Menorca el 4-7-08
00:53 ....CAPÍTULO NOVENO..................................................................» Vent Maleit
La nota me ha pedido que camine a gatas. ¿A gatas? He intentado recordar como camina mi gato Ludovico. La verdad es que caminar a gatas sin rabo de gato es muy dificil.
He hecho lo que he podido, he afilado mis garras y, ronroneando, he llegado hasta un campo verde con una pared a medio hacer. He oído silbar a alguien
¿Un pescador en medio del campo? Como siempre, voy a pararme y a ver qué me cuenta.
La nota me ha pedido que camine a gatas. ¿A gatas? He intentado recordar como camina mi gato Ludovico. La verdad es que caminar a gatas sin rabo de gato es muy dificil.
He hecho lo que he podido, he afilado mis garras y, ronroneando, he llegado hasta un campo verde con una pared a medio hacer. He oído silbar a alguien
¿Un pescador en medio del campo? Como siempre, voy a pararme y a ver qué me cuenta.
00:36 La història de les coses» blog.gobmenorca.com
Estem acostumats a gastar coses de tot tipus. La societat ens ofereix un amplíssim ventall de possibilitats de comprar objectes, de vegades imprescindibles, de vegades innecessaris, i la publicitat ens incita constantment a adquirir més i més coses.
Però, d’on provenen els objectes de consum? A la trilogia de vídeos “La historia de las cosas”, podem [...]
dimecres, 2 de juliol
23:53 Si yo te comentase que la vida es mentira.» TRAFICANTE DE SUEÑOS
Si yo te comentase que la vida es mentira,
háblame del amor o de tu cuerpo,
de la noche contigo.
Y recuérdame luego
los días que son días porque alguien me ama
o acaso
porque tú me prefieres.
("Diario cómplice", 1987)
(Poema IV del Libro I)
Luis García Montero
Pensat i escrit per en Jaume Timoner.
háblame del amor o de tu cuerpo,
de la noche contigo.
Y recuérdame luego
los días que son días porque alguien me ama
o acaso
porque tú me prefieres.
("Diario cómplice", 1987)
(Poema IV del Libro I)
Luis García Montero
Pensat i escrit per en Jaume Timoner.
23:16 S’Albaida al Pati de sa Lluna» Xalandria
El proper diumenge dia 6 de juliol ens trobareu en el marc incomparable del Pati de sa Lluna d’Alaior, antic convent de Sant Diego. Un convent que ha esdevingut un símbol per als alaiorencs, després que l’estat de degradació del recinte donés pas a la decisió per part de les administracions de fer-hi una actuació [...]
23:10 ad calendas graecas» TRAFICANTE DE SUEÑOS
El verano ha llegado caliente. A las altas temperaturas, y no menos bajo índice de humedad, se une el estado de crisis creciente que estamos viviendo. Bien la llamemos crisis, recesión, desaceleración, estanflación, .......
Sinceramente, a mi, lo del nombre me da lo mismo, aunque no me dé lo mismo que en aras a no crear una tremenda psicosis (eso es lo que creen los adalides de éste país) se pastelee de esta forma.
El precio del petróleo en una espiral malévola, idem de idem respecto del gas natural, los alimentos, la inflación, el paro, los concursos de acreedores, la morosidad, la dificultad por subsistir (que sustituye a la dificultad de llegar a fin de mes) ....... sólo baja el precio de la vivienda (a buenas horas mangas verdes).
No me valen las cifras macroeconómicas.
Me sirve lo que sufrimos los de a pié, los curritos que nos levantamos a diario a las 6,00 de la mañana para ganarnos el pan nuestro de cada día y un poco más.
Me desencanta el nivel de desconexión que existe, a mi entender, entre los políticos y la sociedad.
Por lo visto, y deberemos pensar que no es poco, nos une lo más básico, la Selección Española triunfadora en la pasada Eurocopa.
Y porqué no aprovechamos el rebufo del meritado evento ?
Y porqué no extrapolamos esa comunión de intereses, esa exhaltación nacional, esa marea roja, ....... para remar todos en la misma dirección, para llamar a las cosas por su nombre, para hacer frente común a la situación (prescindamos así de las palabritas prohibidas de marras) ?
Tal vez porqué no se pueden pedir peras al olmo.
Tirando de refranes y dichos populares, puede que el acertado para el caso sea el de "zapatero a tus zapatos".
Ha amanecido otro día bochornoso (24 grados a las 6,00 de la mañana), estamos salvando el fin de mes, pero nos esperan los impuestos del 20 de julio (UFFFF), las pagas extras, las vacaciones, ........ la lucha continúa por subsistir.
Con frecuencia pienso que ser empresario es sólo para valientes. Es cierto que es una elección libre, que no cambio, sin pestañear.
Ayer pegué unas bolas, 9 hoyitos. De haber jugado así el Torneo del sábado, hubiese arrasado (1 birdie, 6 pares y 2 boggies / 37 golpes sobre 36, 1 sobre par) ..... pero los torneos se me atragantan.
Lo reintentaré este fin de semana con mi amigo José Luis en Valldor. Torneo Marqués de Cáceres por parejas.
Feliz día a todos.
Como decía Jonathan Swift
Ojalá viváis todos los días de vuestra vida !!!
Salut
Pensat i escrit per en Jaume Timoner.
Foto: Joan Fuxá (http://sesfotosdenjoan.blogspot.com/search/label/Menorca)
El verano ha llegado caliente. A las altas temperaturas, y no menos bajo índice de humedad, se une el estado de crisis creciente que estamos viviendo. Bien la llamemos crisis, recesión, desaceleración, estanflación, .......
Sinceramente, a mi, lo del nombre me da lo mismo, aunque no me dé lo mismo que en aras a no crear una tremenda psicosis (eso es lo que creen los adalides de éste país) se pastelee de esta forma.
El precio del petróleo en una espiral malévola, idem de idem respecto del gas natural, los alimentos, la inflación, el paro, los concursos de acreedores, la morosidad, la dificultad por subsistir (que sustituye a la dificultad de llegar a fin de mes) ....... sólo baja el precio de la vivienda (a buenas horas mangas verdes).
No me valen las cifras macroeconómicas.
Me sirve lo que sufrimos los de a pié, los curritos que nos levantamos a diario a las 6,00 de la mañana para ganarnos el pan nuestro de cada día y un poco más.
Me desencanta el nivel de desconexión que existe, a mi entender, entre los políticos y la sociedad.
Por lo visto, y deberemos pensar que no es poco, nos une lo más básico, la Selección Española triunfadora en la pasada Eurocopa.
Y porqué no aprovechamos el rebufo del meritado evento ?
Y porqué no extrapolamos esa comunión de intereses, esa exhaltación nacional, esa marea roja, ....... para remar todos en la misma dirección, para llamar a las cosas por su nombre, para hacer frente común a la situación (prescindamos así de las palabritas prohibidas de marras) ?
Tal vez porqué no se pueden pedir peras al olmo.
Tirando de refranes y dichos populares, puede que el acertado para el caso sea el de "zapatero a tus zapatos".
Ha amanecido otro día bochornoso (24 grados a las 6,00 de la mañana), estamos salvando el fin de mes, pero nos esperan los impuestos del 20 de julio (UFFFF), las pagas extras, las vacaciones, ........ la lucha continúa por subsistir.
Con frecuencia pienso que ser empresario es sólo para valientes. Es cierto que es una elección libre, que no cambio, sin pestañear.
Ayer pegué unas bolas, 9 hoyitos. De haber jugado así el Torneo del sábado, hubiese arrasado (1 birdie, 6 pares y 2 boggies / 37 golpes sobre 36, 1 sobre par) ..... pero los torneos se me atragantan.
Lo reintentaré este fin de semana con mi amigo José Luis en Valldor. Torneo Marqués de Cáceres por parejas.
Feliz día a todos.
Como decía Jonathan Swift
Ojalá viváis todos los días de vuestra vida !!!
Salut
Pensat i escrit per en Jaume Timoner.
Foto: Joan Fuxá (http://sesfotosdenjoan.blogspot.com/search/label/Menorca)
16:52 DUES HISTÒRIES DE SOMNIS...» joana
(més si clikeu damunt es llibre)
Alessandro Baricco (1958)
(més si clikeu damunt es llibre)(més si clikeu aquí)
(més si clikeu damunt es llibre)
El març de 2008 s'estrena a Espanya la pel·lícula, adaptació de la novel·la
(més si clikeu damunt el cartell)
(més si clikeu damunt es llibre)El març de 2008 s'estrena a Espanya la pel·lícula, adaptació de la novel·la
(més si clikeu damunt el cartell)Alessandro Baricco (1958)(més si clikeu damunt la foto)
(més si clikeu aquí)
14:53 ............¡QUÉ TRANQUILIDAD!..................................................................» Vent Maleit
Estoy muy contenta y relajada. Decir NO ha sido como romper un tapón que tenía en los intestinos. Ahora todo sale sólo, más fácil.
¡Qué tranquilidad! No he recuperado mi muñeca de trapo, pero la verdad es que ahora me da un poco igual. Nadie me quita el gusto.
Las dos amigas malas me han robado las botas... pero la verdad es que ahora me da un poco igual. Nadie me quita el gusto.
"Caminar a gatas" Tengo una nueva nota en la mano... habla de una mujer de las penas y de mi abanico...
Seguir mi camino y la gincama con el tapón roto es maravilloso.
Estoy muy contenta y relajada. Decir NO ha sido como romper un tapón que tenía en los intestinos. Ahora todo sale sólo, más fácil.
¡Qué tranquilidad! No he recuperado mi muñeca de trapo, pero la verdad es que ahora me da un poco igual. Nadie me quita el gusto.
Las dos amigas malas me han robado las botas... pero la verdad es que ahora me da un poco igual. Nadie me quita el gusto.
"Caminar a gatas" Tengo una nueva nota en la mano... habla de una mujer de las penas y de mi abanico...
Seguir mi camino y la gincama con el tapón roto es maravilloso.
14:27 menorca en blog (exposición ~ exhibition)» pedro cardona photoblog
Esta es una gran oportunidad de acercarse "en persona" a algunas de las imagenes de esta comunidad de "Photobloggers de Menorca"
Esta es una gran oportunidad de acercarse "en persona" a algunas de las imagenes de esta comunidad de "Photobloggers de Menorca"
13:54 .......HE DICHO QUE NO........................................................» Vent Maleit
No me lo puedo creer. Nunca en mi vida. Nunca en mis pensamientos. Nunca había podido decir NO a alguien. Era superior a mi.
Por no saber decir que NO he tenido que quitar una bola de caca del culo de la Sr Ajada, he tenido que tirarme de un acantilado con una alas de cartón construidas por Pepo, he tenido que dejar que se comieran mis golosinas, he regalado mi botella...
NO me lo puedo creer. Hoy, por primera vez en toda mi vida, he dicho que NO. No quería ser amiga de esas dos y les he dicho que NO.
Me han insultado y me han querido pegar, no he cogido mi muñeca, casi me caigo y me hago heridas en la rodilla... pero me da igual porque al fin he dicho NO.
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO y NO.
No me lo puedo creer. Nunca en mi vida. Nunca en mis pensamientos. Nunca había podido decir NO a alguien. Era superior a mi.
Por no saber decir que NO he tenido que quitar una bola de caca del culo de la Sr Ajada, he tenido que tirarme de un acantilado con una alas de cartón construidas por Pepo, he tenido que dejar que se comieran mis golosinas, he regalado mi botella...
NO me lo puedo creer. Hoy, por primera vez en toda mi vida, he dicho que NO. No quería ser amiga de esas dos y les he dicho que NO.
Me han insultado y me han querido pegar, no he cogido mi muñeca, casi me caigo y me hago heridas en la rodilla... pero me da igual porque al fin he dicho NO.
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,
NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO,NO y NO.
13:39 .................LAS AMIGAS ENCADENADAS Y LA ENCADENADA SOLITARIA..» Vent Maleit
Una es pija, sonriente y presumida. La otra es antipática, maleducada y va mal vestida. ¡Qué distintas! ¿o no? Al final han resultado ser igual de malas. Creo que hasta me cae mejor la antipática.
Han tenido un detalle y me han acompañado hasta la ciudad de los encadenados. Me han parecido raras, pero una vez ahí y viendo las caras de los demás (los friquis, el mafioso, los coloristas...) he decidido sentarme con ellas.
No son presas. Se encadenan porque lo han decidido así. Y la decisión es norma.
En Titicaca hay algunas normas. Por ejemplo, no puedes hacer un picnic en las vías del metro durante las horas puntas porque es incómodo. Fuera de eso, poca cosa más. Nunca he oído hablar de una norma como esta de encadenarse.
Cuando llegas a la ciudad tienes que encadenarte ya desde el principio. Y las cadenas son para toda vida. En realidad no eres nada sin tus cadenas y tus encadenados. Dicen que la gente que va sola es porque es rara, que no es de fiar. Yo no lo tengo tan claro.
Una vez has decidido con quién encadenarte, no hay marcha atrás. A partir de ese momento te comportas como grupo, no como individuo. Hablan de ti sin conocerte por el hecho de estar encadenado a otro y si te llevas mal con tus compañeros tienes que callar y sonreír. Por eso son todos tan falsos. No tienen alternativa y no quieren quedar mal... no sea que se queden sin amigos. En realidad casi todos los encadenados se odian entre ellos, pero no saben estar solos. No lo entiendo muy bien.
A mi este tipo de amigos no me gusta. ¿Te imaginas? Estar encadenada a Rodrigo... o a mi amiga de la Isla Reunión! No creo que existan cadenas tan largas. Además ¿Cómo iría a pasear sola por el lago estando encadenada?
Entre toda la gente loca he visto a una chica distinta: una encadenada solitaria. Ella si está contenta, en paz... no odia a su compañero/a encadenado porque no tiene. Llegó a la ciudad por casualidad y le pareció muy bonita. La verdad es que es bonita. Le dijeron que tenía que encadenarse, que era obligatorio si quería quedarse. Ella qué lista-, se encadenó a lo primero que encontró: ¡una muñeca!
¿Una muñeca? Mi muñeca de trapo. La encadenada solitaria tiene mi objeto... mi muñeca... pero se la ve tan contenta.
VER CAPÍTULO 8
Una es pija, sonriente y presumida. La otra es antipática, maleducada y va mal vestida. ¡Qué distintas! ¿o no? Al final han resultado ser igual de malas. Creo que hasta me cae mejor la antipática.
Han tenido un detalle y me han acompañado hasta la ciudad de los encadenados. Me han parecido raras, pero una vez ahí y viendo las caras de los demás (los friquis, el mafioso, los coloristas...) he decidido sentarme con ellas.
No son presas. Se encadenan porque lo han decidido así. Y la decisión es norma.
En Titicaca hay algunas normas. Por ejemplo, no puedes hacer un picnic en las vías del metro durante las horas puntas porque es incómodo. Fuera de eso, poca cosa más. Nunca he oído hablar de una norma como esta de encadenarse.
Cuando llegas a la ciudad tienes que encadenarte ya desde el principio. Y las cadenas son para toda vida. En realidad no eres nada sin tus cadenas y tus encadenados. Dicen que la gente que va sola es porque es rara, que no es de fiar. Yo no lo tengo tan claro.
Una vez has decidido con quién encadenarte, no hay marcha atrás. A partir de ese momento te comportas como grupo, no como individuo. Hablan de ti sin conocerte por el hecho de estar encadenado a otro y si te llevas mal con tus compañeros tienes que callar y sonreír. Por eso son todos tan falsos. No tienen alternativa y no quieren quedar mal... no sea que se queden sin amigos. En realidad casi todos los encadenados se odian entre ellos, pero no saben estar solos. No lo entiendo muy bien.
A mi este tipo de amigos no me gusta. ¿Te imaginas? Estar encadenada a Rodrigo... o a mi amiga de la Isla Reunión! No creo que existan cadenas tan largas. Además ¿Cómo iría a pasear sola por el lago estando encadenada?
Entre toda la gente loca he visto a una chica distinta: una encadenada solitaria. Ella si está contenta, en paz... no odia a su compañero/a encadenado porque no tiene. Llegó a la ciudad por casualidad y le pareció muy bonita. La verdad es que es bonita. Le dijeron que tenía que encadenarse, que era obligatorio si quería quedarse. Ella qué lista-, se encadenó a lo primero que encontró: ¡una muñeca!
¿Una muñeca? Mi muñeca de trapo. La encadenada solitaria tiene mi objeto... mi muñeca... pero se la ve tan contenta.
VER CAPÍTULO 8
13:26 Un pregó d’altura» Ses fotos d'en David
Es contingut des pregó des dia de Sant Pere va ser l’habitual en aquests aconteixements, però la novetat va ser el lloc des d’on es va llegir aquest document. Des de dalt es balcó de ca n’Àngel!
Adequat a ses necessitats d’avui en dia, tothom el va poder veure bé!
[...]
12:21 EL TRETZE ÉS UN BON NOMBRE, EL DE LA BONA SORT...» joana
TRETZE CAPÍTOLS
(més si clikeu damunt es llibre)
Juan María Garcia Campal (1954)
(més si clikeu damunt es llibre)
TRETZE CAPÍTOLS
(més si clikeu damunt es llibre)Juan María Garcia Campal (1954)(més si clikeu damunt la foto)
Podeu llegir els seus escrits, articles periodístics, i comentaris desenfadats damunt qualsevol tema d'actualitat al seu blog
